AMOR A LA MUNTANYA

 

Una parella jove, entre vint-i-cinc i trenta anys, caminen suosos muntanya amunt, precedits per la guia, també jove, bona coneixedora de la muntanya. 

Tenen la intenció d'arribar ben d'hora, abans de migdia, als llacs de Carançà, no sigui que la foscor els agafi de tornada. 

La primavera ja ha fos la neu del camí, i el pas que duen, tot i la pujada, és ferm i decidit. El coll de Nous Creus es deixa entreveure entre les breus estones de sol i boira. L’ascens costerut fa que a la noia jove, que va tercera, poc acostumada a la muntanya, amb la respiració forçada, li costi seguir el pas que marca la guia al capdavant de l’enfilada. Ella, però, vol quedar bé amb l’home que l’acompanya i fa el cor fort. Fa poc que l’ha conegut, han sortit un parell de caps de setmana i, exultant, n’està penjada. 

Arribats al punt més alt de la collada, per on comença la pendent que porta als llacs, el sol ja ha trencat la boira i escalfa l’aire. S’aturen una vegada més per descansar i recuperar forces, eixugar-se la suor, beure aigua i refrescar-se. L’home i la guia parlen de les muntanyes, dels seus noms i del paisatge. La dona jove també voldria participar en la conversa, però no pot, no en sap res de les muntanyes. 

Abans de reprendre la marxa la guia treu de la motxilla un filtre solar i se l’escampa amb moviments lents i suaus per cames, braços, coll i cara. L’home la mira i no deixa de  mirar-la. 

La dona jove, ara molesta, li reclama l’atenció, vol que estigui per ella, no per l'altra, que l’ajudi, necessita també crema i una bona frega a les cames cansades. I ara, quan reprenen la marxa, ja no els hi treu els ulls de sobre. Els vigila. Vol ser ella la mirada. 

La guia, cames fortes i cos ferm, amb la camisa xopa i arrapada, marca el pas i la marxa. No parla i l’home, cara absent, és tot ell boca closa i mirada alta. La noia que vigila està cansada una mica marejada. Fa tentines i està a punt de caure. L’ajuden, li donen aigua, i ella fa que somriu agraïda, però forçada. 

Per què ell no em parla? Per què no em mira? Què li passa? Ja no li agrado? 

A la Vall, uns núvols negres i densos fan acte de presència. Cauen les primers gotes, gotes que pesen i reboten en el terra. El responsable i cap de guies, neguitós i en alerta, dissimula. El temps ha canviat, la pluja és ja forta i dels expedicionaris no se’n sap res. No rep cap trucada, però es controla i no dona l’alarma, anar-los a trobar no seria prudent, els temps no acompanya. Confia en la guia, una dona ⁸jove però experimentada, i en els aixoplucs de les balmes. L’endemà matí sortiran a buscar-los.   

Poc abans de l’alba no plou, i amb l’anunci d’un dia radiant, sis homes i dues dones, carregats amb cures d’urgència i estris de rescat, enfilen la muntanya. 

Es prop de les onze quan salta l’alarma. A la balma del roquerar han trobat el cos inert del home i  també a la guia, quina vida no perilla, en estat de xoc i signes d'hipotèrmia. A la parella de l’home, de moment, encara no l’han trobat. No creuen que pugui ser massa lluny.

Una mitja hora després, a l’hospital de Puigcerdà, dos helicòpters s’enlairen i, a Comissaria, els Mossos de Muntanya amb gossos ensinistrats es posen en marxa.