L'ESPERA

(fotografia de Cartier-Bresson)

El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats.

La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència. I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes. 

Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i perceben la tensió de la rutina trencada.

El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora, però no pot. En el llindar de la porta s'atura, el dubte li és present. Què pot més, el desig o la por? Bé en sap la resposta: l'instint li recorda que si l’enxampen, serà castigat: l'estomacaran i tancaran a la cort de la mula, tot un dia, sense menjar ni aigua. 

Contràriament el gat tranquil no espera res de l’amo. Amb l’escalfor del sol, l’aigua del reg de la bassa i algun que altre ratolí i ocell que caça, ja en té prou. I quan arribi el mes de gener, i escolti el miolar nocturn de les gates en cel, ja no sentirà el fred de les nits i només aquella frissança per elles. I després, satisfet, tornarà a la casa i dalt la teulada miolarà per fer-se sentir, i contemplarà, poderós i feliç, la nit estrellada. 

El gat pacient però sent pena pel gos, sempre corrent i saltant i buscant, indigne, plaure l'home i les seves maldestres moxaines. El gos en depèn. Pas ell, orgullós. Ell és diferent. I des de l'empedrat encara calent per la calorada del dia, el gat ara fita l'ocellet tremolós pres a l'esquifida gàbia. Acabat el mill i sense ni gota d'aigua, ja fa hores que no menja ni beu. Te gana i boqueja de set. 

Ben mirat, es diu el gat tot llepant-se les dents afilades, quina llàstima que l'hagin col·locat tan amunt! Tant de bo l'amo no arribi. N'estic ben decidit. Pujaré a la teulada i saltaré a la gàbia.