RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Subscric plenament el pròleg de Mercé Rodoreda a Mirall Trencat  (1974).     Escric perquè m’agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m’ha fet molta por. I jo, amb la meva desmesura, dic que escriure m’ajuda també a: Posar ordre, en el meu cap emboirat, idees i pensaments. En un món tan ple de soroll i novetats, sovint   inquietants, si no em centro, caic en el parany del rumiar mental inútil i paralitzant. En passen tantes de coses que ens distreuen! Líders del món que es barallen i es contradiuen dia sí i dia també, guerres i violència arreu, fam i misèria. I amenaces de futur: IA, manipulació genètica, apocalipsi nuclear, canvi climàtic...i tot se’m fa present, em neg...

I com més estona hi tenia clavada la vista i més forçat em sentia a abaixar els ulls, més incomprensible em semblava. (*)   Les coses van anar així.   Aquell dia va ser molt especial. Només l’havia vist tres vegades i ja em tenia fascinat. Baixava per les escales de la sala de lectura i jo, que seia a la taula dels diaris, la podia contemplar en tota la seva plenitud. Baixava lentament, no sé si per no entrebancar-se i fer una caiguda espectacular, o bé sabent que jo la mirava per damunt del diari que no llegia. Portava un vestit negre de cos sencer sense mànigues ni cinturó, coll alt sense solapes, que ressaltava la seva esplèndida figura. Em tenia molt pendent, abduït, i jo, reconec que no em guiava la raó, la volia i estava decidit a seguir-la. Era més gran que jo però m’importava una merda, em tenia boig i la seguiria fins allà on em portés encara que fos a les mateixes portes de l’infern.   Va sortir de la biblioteca, i en el corredor que dona al carrer Girona,...

  T’he escollit perquè sé que ets un home lleial, d'una lleialtat a prova de bomba, i el millor professional en la teva especialitat. Mira. Seré molt directe. Tenim un problema i un problema gros, molt gros, d’extrema gravetat. I tu l’hauràs de solucionar. Però abans de continuar et vull dir que aquesta trobada que estem tenint mai l’hem tingut i, el que parlarem, és d’absoluta confidencialitat. I no pateixis, sé que tots tenim les nostres flaqueses però jo t’ajudaré perquè les teves no ens juguin una mala passada i et facin fer un pas en fals. Però  repeteixo et tinc confiança. Molta confiança i no caldrà que t’ajudi en el cas quasi bé impossible, que les coses no et surtin bé.   I de què t'estic parlant? Doncs del nostre líder. Un líder escollit pels motius que tots sabem però que la seva elecció ha estat un gran error. Un error que si no hi fem res en contra, ens portarà a tots al desastre. Ja no és solsament que s’hagi fet vell, que també, sinó que és d’una inc...

  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan fa aqu...

El hermano menor se sintió aliviado cuando supo que no sería él quien mataría a su padre, la suerte le habia librado. De tocarle sabía que le habría faltado el coraje y la fuerza suficiente para asestar el golpe certero y contundente necesario. Recordaba con horror lo que ocurría con los conejos.   Sí. Comprendía bien los argumentos de su hermano y compartía la decisión tomada: antes que el hambre les matara debían huir y escapar, buscarse la vida, però cargando con el padre medio muerto no llegarían nunca a ninguna parte. Matarle de un golpe seco sería en el fondo un acto compasivo; le evitarían la muerte de hambre infinitamente más dolorosa.   Cuando el hermano mayor se sintió ya preparado, él se excusó y optó por salir fuera de la casa, le horrorizaba   la idea de presenciar el horrible momento. Se refugiaría bajo la higuera, en la oscuridad de la noche, escuchando el susurro del viento en las ramas del viejo árbol, el canto intermitente de algún pájaro nocturn...

Les autoritats locals donaven llibertat absoluta. Tothom podia decidir i triar segons els seus gustos i interessos. Insistien  que era a fi de bé i tothom havia de reconèixer i agrair que la llibertat individual fos absolutament respectada.  Es podia escollir entre llargues, de toc elegant, o curtes per facilitar la llibertat de moviments, amb solapes amples o estretes, amb cinturó o sense, amb més o menys butxaques, simple o doble botonada, i amb o sense xarreteres. I per acabar-ho d’arrodonir, la possibilitat de colors era infinita: vermell, verd, groc…amb estampats de flors, amb animalets, o qualsevol altre motiu decoratiu, també zebrades, simulant pell de tigre o lleopard...en definitiva qualsevol color o combinació de colors fora dels clàssics i avorrits, marrons, grisos i beixs de tota la vida.   Però com sempre hi han els insatisfets i els desagraïts. N’hi ha a tot arreu. Es preguntaven ¿I per què no un tabard? ¿O un abric de cashemire? ¿O un Laden?. Però l’autor...