RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Tan tranquil·la que estava en aquest racó i em sembla que ja ve algú. Sento passes. És un home. S’asseu a una de les taules de la sala. Me n'alegro que no segui davant meu. Odio els homes que em miren insistentment i últimament em passa sovint! Bavosos que són! Algunes de les meves amigues em culpen, diuen que vaig vestida de manera provocativa, però d’altres em diuen que no en faci cas, que em tenen enveja. No només perquè soc bonica sinó per ser la primera de la classe. No, no és un home sinó un noi de la meva edat, si fa no fa. Té bona pinta. Des d’aquí el podré observar d’esquitllentes. Sí. Ha tret una llibreta de la cartera i es disposa a escriure. Mentre teclejo seguint el tutorial el miro dissimuladament. No voldria pas que se n'adonés. Se’l veu atlètic, d’espatlles amples, i vesteix texans negres, bambes molt blanques, i camiseta de màniga llarga també blanca. Es veu polit i que es cuida. M’estic distraient i m’equivoco en lo que estic fent però és que no puc deixar...

  A l’alba, quan la llum de les estrelles dona pas a les primeres clarors del dia, els voltors de la colònia ja fa estona que estan desperts. La piuladissa exigent i creixent de les cries, la fam les alça dels nius, trenca el silenci del nou dia; fa dies que la carronya escasseja i algunes potser no sobreviuran. I quan ja el sol incendia de llum els cims més alts, els animals adults saben que només cal esperar la pujada de l’aire càlid de les planes. Aleshores, alçaran el vol, empesos pels corrents ascendents, i amb les majestuoses ales ben obertes, voltaran i voltaran, en cercles amplis, i amb la seva aguda visió cercaran tossudes l’aliment vital que les cries insistenment reclamen i ells necessiten: carn de bèstia morta encara que sigui putrefacta. I avui és el dia. La vaca, sola i perduda de fa dies, rau allí baix, ja sense vida. Els grans ocells l’han ullat i volten en cercles concèntrics perdent altura. Saben on van: directes al gran festí que tan esperen. Aterren amb la s...

  Inspirat en el video curt  Tango de Zbigniew Rybczynski(1981) https://www.youtube.com/watch?v=lo8O8lYDzIU&t=264s L’home seu davant d’un plat de brou fred il·lustrat amb molles de pa sec i una mica d’all i farigola per matar la seva migradesa.  Està ja tip de sopes insaboroses, plats de llegum distrets amb una mica de conserva de tonyina o sardina, i a vegades embotits llardosos. I el lloc no és tranquil. Amb la finestra oberta, és el pic de l’estiu, sent els crits i xiscles dels nens del carrer que juguen a pilota matí i tarda, els cotxes i motos que passen rabent o que, en posar-se el semàfor en verd, arrenquen amb un soroll eixordador, la música del s  veïns de gust horrible, el volum de la tele altíssima dels altres veïns i les seves eternes baralles, l’aixeta de la cuina que goteja contínuament, el continu entrar i sortir de gent que lloga habitacions, i sovint parelles de joves que volen solucionar les seves urgències. No suporta l’home amb qui sovint ha d...

      L’home, desprès de quatre anys de viure en la més absoluta soledat, va patir un ictus que el va deixar impedit. Aconsellat per l’assistent social, va tirar endavant un contracte de leasing amb American Robotics perquè li proporcionés l’ajuda que necessitava. Ho havia pensat molt. Primerament havia fantasiejat amb la idea d’una andròmina que fos l’equivalent a una senyora de companyia que l’ajudés en les coses materials i que, connectada a la xarxa, pogués plantejar-li quantes preguntes se li acudissin i fins i tot conversar-hi. Finalment, el record viu de la jove de Xangai, va ser determinant. Quan li van entregar la robot no va poder evitar sentir-se totalment trasbalsat. La sang li va pujar al cap sobtadament, les pulsacions se li van disparar a cor què vols, i va d’haver de fer un gran esforç per recuperar la calma. La bellesa de l’andròmina era extraordinària i superava tot allò que havia imaginat: una versió molt millorada de la noia de Xangai, l’amant ocas...