"A LA BIBLIOTECA"

 

Tan tranquil·la que estava en aquest racó i em sembla que ja ve algú. Sento passes. És un home. S’asseu a una de les taules de la sala. Me n'alegro que no segui davant meu. Odio els homes que em miren insistentment i últimament em passa sovint! Bavosos que són! Algunes de les meves amigues em culpen, diuen que vaig vestida de manera provocativa, però d’altres em diuen que no en faci cas, que em tenen enveja. No només perquè soc bonica sinó per ser la primera de la classe.

No, no és un home sinó un noi de la meva edat, si fa no fa. Té bona pinta. Des d’aquí el podré observar d’esquitllentes. Sí. Ha tret una llibreta de la cartera i es disposa a escriure. Mentre teclejo seguint el tutorial el miro dissimuladament. No voldria pas que se n'adonés. Se’l veu atlètic, d’espatlles amples, i vesteix texans negres, bambes molt blanques, i camiseta de màniga llarga també blanca. Es veu polit i que es cuida. M’estic distraient i m’equivoco en lo que estic fent però és que no puc deixar de mirar-lo. Sento la seva presència. Físicament és molt diferent de mi, com quasi tothom. Soc jo la diferent. Té els cabells negres i arrissats, curts. El nas gros però recte i elegant. Llavis molsuts, celles negres i ulls enfonsats també negres. El mentó és molt pronunciat, d'aire fort i persona noble. El veig una mica tens, o potser concentrat en el que està fent. Em sembla que ahir també el vaig veure però no n’estic segura. Intento fer com si no hi fos, però no puc. Ai! M’hi estic obsessionant. Tinc ganes de mirar-lo directament a la cara però no goso. Pensaria que soc una fresca. Ui! Quines coses que se m’acudeixen. I si busco qualsevol excusa per parlar-li? Em sembla que ja ho tinc. Em faré la tonta i li preguntaré si sap on para la Garcia Márquez.

Punyeta! Quina mala sort. Precisament ara que estava decidida, arriba la de les trenes. Què voldrà aquesta pàmfila?

 

A la biblioteca procurava col·locar-me sempre en el mateix lloc. A un dels escriptoris del fons de la sala principal on hi ha quatre taules i mitja dotzena d’ordinadors. Quan hi vaig arribar, feia poc que era oberta. Només una de les 4 taules estava ocupada. Hi havia una noia d’origen asiàtic, em va semblar xinesa, i que ja havia ullat uns dies abans encara que sempre en un vist i no vist. Estava concentrada teclejant el seu portàtil. A primer cop d’ull em va cridar l'atenció i vaig sentir ganes de mirar-la. No vaig gosar seure a la taula del seu davant, no volia incomodar-la. Em vaig col·locar en la que feia diagonal, però de cara a ella, aparentant no ser-ne conscient. Per observar-la dissimuladament vaig treure la meva llibreta de la cartera i em vaig posar a escriure. De tant en tant, aixecava la vista, com si pensés, i així podia mirar-la directament però sempre inexpressiu, amb cara de pòquer.

Ella seguia teclejant sense parar. La trobava atractiva. Tenia el cos esvelt com les que fan ioga. Vestia pantalons curts, shorts de color blau cel, i les seves cames tirant a blanques eren perfectes. Calçava sandàlies de tres tires, que deixaven veure uns peus menuts i delicats. Portava una brusa blanca de lli, botons i màniga llarga, i coll de pic obert. Els trets xinesos de la cara, o coreans, o a saber, eren força marcats. Nas i boca petites, barbeta triangular, també petita, pòmuls alts, ulls, al caient vertical del seu front, negres, vius i no excessivament esquinçats, les parpelles amb el típic plec asiàtic, i les celles fines i ben dibuixades. Els seus cabells negres de tall curt, serrell recte, feien lluïr el seu coll llarg i prim, reforçant la sensació de gracilitat de tota la seva figura. Tot i teclejant es veia que els seus moviments eren suaus i harmoniosos. Per acabar-ho d’adobar, tota ella transpirava bondat, serenitat, i sensualitat. 

Ho diré d’una vegada, per si no ha quedat prou clar: em vaig sentir profundament trasbalsat, enamorat! Amor a primera vista! Contemplant aquell bé de Déu havia de recordar que de tant en tant em calia empassar la saliva que perillosament s’acumulava a la meva boca. Quina bogeria! No la coneixia de res i em sentia d’aquella manera. No cal dir que pràcticament no vaig poder escriure gairebé res.

Estava planejant dir-li alguna cosa, amb alguna excusa qualsevol, quan de sobte una noia amb trenes negres i ulleres, una mica més jove, va entrar a la sala, va seure al seu costat i es va posar a parlar-li animadament, en un xiuxiueig. Ella li seguia la corrent arrugant nas i front, graciosament. 

Vaig viure la interrupció ben contrariat: tallava de sobte el moment màgic que estava vivint, i sobretot les meves possibilitats de fer el pas endavant que estava disposat a fer. Vaig respirar profundament tres vegades, per calmar-me, i una mica refet del tràngol, tot fent veure que escrivia, vaig intentar escoltar què deien. Parlaven en català, alguna cosa de polinomis, i vaig pensar que devia ser la típica noia xinesa adoptada i que això podria facilitar les coses. Decebut però per l’aparició de la noia de les trenes, vaig recollir amb aparent calma la llibreta i cartera, em vaig aixecar de la cadira no podent evitar, maleït sia, un aire una mica xulesc, i me’n vaig anar amb la ferma determinació que l’endemà, i els dies que fessin falta, tornaria a la biblioteca amb l’esperança de veure-la de nou i abordar-la sense més dilació.