"ART I DIMONIS"

 

Inspirat en el video curt Tango de Zbigniew Rybczynski(1981)

https://www.youtube.com/watch?v=lo8O8lYDzIU&t=264s

L’home seu davant d’un plat de brou fred il·lustrat amb molles de pa sec i una mica d’all i farigola per matar la seva migradesa. Està ja tip de sopes insaboroses, plats de llegum distrets amb una mica de conserva de tonyina o sardina, i a vegades embotits llardosos. I el lloc no és tranquil. Amb la finestra oberta, és el pic de l’estiu, sent els crits i xiscles dels nens del carrer que juguen a pilota matí i tarda, els cotxes i motos que passen rabent o que, en posar-se el semàfor en verd, arrenquen amb un soroll eixordador, la música dels veïns de gust horrible, el volum de la tele altíssima dels altres veïns i les seves eternes baralles, l’aixeta de la cuina que goteja contínuament, el continu entrar i sortir de gent que lloga habitacions, i sovint parelles de joves que volen solucionar les seves urgències. No suporta l’home amb qui sovint ha de compartir taula, i que no para de parlar de les seves coses i mai escolta, i tampoc la mestressa rància de la casa que parla baixet i amb dicció fosca, poc entenedora… Està tip de l’hostal, però la seva exigua pensió el té ben atrapat.

Havent sopat, després d’un dia decebedor, un dia més, entra al seu dormitori i l’observa avergonyit. El comparteix amb un viatjant fumador que no para d’estossegar i roncar quan dorm, i amb un suposat estudiant que fa pudor, barreja de peus, suor i marihuana. Els tres llits estan mal separats per una cortina bruta i desprenen tuf de llençols que només es canvien un cop al mes passi el que passi i peti qui peti. Cada llit amb el seu orinal, que els usuaris han de buidar diàriament i esbandir al vàter del lavabo col·lectiu. El dormitori no té finestres, està mal ventilat, i desprèn una olor agra, que sumada a la de les altres habitacions, impregna tot l’hostal.

Abans de posar-se el pijama l’home entra al lavabo. Cansat, amb les mans recolzades a la pica, es mira al mirall, mal il·luminat per una trista bombeta de 25 watts. No s’agrada. Des que s’ha jubilat sent que s’ha fet vell en un tres i no res. El seu cos, la seva cara, han anat canviant sense quasi ni adonar-se’n. La realitat és crua: flaccidesa de pell, arrugues que envolten una boca mig desdentada i bosses fosques sota uns ulls de mirada derrotada. I cada dia, els cabells retinguts  a la pinta li recorden, impietosament, la seva calvície imparable. Últimament, en els vitralls de les botigues del Passeig de Gràcia, es mira: camina amb les espatlles cap endavant, cap cot, i passes curtes.

I l’home, per fugir del trist hostal, matar les hores, es refugia, com fa sovint, a la biblioteca pública del barri. Aire condicionat i una bona butaca l’acullen. Amb el diari entre les mans s’adorm i és la bibliotecària qui, amb dolcesa imposada, el desperta. És hora de tancar. L’home es desentumeix lentament i, abans de recollir el diari, ara obert entre cames, torna a llegir aquell anunci de les pàgines centrals. Pintor de renom necessita model d’home de més de 70 anys. Es farà una sessió fotogràfica i la persona escollida haurà de posar un màxim de 6 sessions a 3 hores per sessió. Horaris i altres detalls a convenir. Retribució generosa. Interessats trucar al tf. XXXXX.

I l’home es decideix. Si paguen bé potser podrà permetre’s comprar roba de segona mà, i per què no?, potser també per unes quantes vegades fer un talladet en algun dels barets del barri i parlar amb gent que el distregui. Truca des d’una cabina pública i acorden una entrevista personal.

La veu de l’intèrfon li obre la porta del bloc de pisos. A les bústies llegeix: Neicul Duerf, 2º 2ª. Quan surt de l’ascensor es troba l’home que l’espera al replà. El fa entrar en el seu pis, de fet un taller farcit de teles, un parell de taules de dibuix, cavallets i pots de pintura i pinzells arreu. El fa seure i li ofereix te i pastes. Ell, poc acostumat a aquesta mena de detalls, se’n sent agraït. Després d’unes paraules de presentació, el pintor s’explica mostrant-li algunes de les seves obres: dibuixos de gent gran sense roba, de cos sencer, o simplement parts del cos aïllades de la resta, mans, braços, cames... Són dibuixos en làmina i olis de gran format. I ara, el candidat a model, ho entén: l’artista pinta obsessivament la devastació del pas del temps en el cos humà. I  Duerf posa la condició: haurà de posar nu, de front, i amb les cames separades.

Sense pensar-s’ho gaire l’home accepta. L’obra de l’artista li agrada, i a banda d’uns diners generosos, espantarà els seus propis dimonis.