"MEI-YIN"

 

  

L’home, desprès de quatre anys de viure en la més absoluta soledat, va patir un ictus que el va deixar impedit. Aconsellat per l’assistent social, va tirar endavant un contracte de leasing amb American Robotics perquè li proporcionés l’ajuda que necessitava. Ho havia pensat molt. Primerament havia fantasiejat amb la idea d’una andròmina que fos l’equivalent a una senyora de companyia que l’ajudés en les coses materials i que, connectada a la xarxa, pogués plantejar-li quantes preguntes se li acudissin i fins i tot conversar-hi. Finalment, el record viu de la jove de Xangai, va ser determinant.

Quan li van entregar la robot no va poder evitar sentir-se totalment trasbalsat. La sang li va pujar al cap sobtadament, les pulsacions se li van disparar a cor què vols, i va d’haver de fer un gran esforç per recuperar la calma. La bellesa de l’andròmina era extraordinària i superava tot allò que havia imaginat: una versió molt millorada de la noia de Xangai, l’amant ocasional dels seus viatges de negoci. L’andròmina tenia la mateixa figura gràcil però amb formes més arrodonides i esveltes, els mateixos cabells negres i brillants com el carbó mineral, estirats i lligats en una llarga cua de cavall que li arribava fins la fina cintura, ulls negres i vius, que quan somreia semblaven voler amagar-se rere una quasi ratlleta sota les seies primes impecablement dibuixades, pòmuls marcats que bellugaven graciosament amunt i avall segons parlava, boca estranyament gran per un rostre asiàtic i llavis molsuts, carnosos, que en parlar descobrien unes dents petites i blanques perfectament alineades...Tota ella respirava sensualitat. Sí. Era una còpia millorada de la noia Xangai que tan bé va conèixer.

I, com no, va decidir configura-la amb el mateix nom: Mei-yin, que vol dir preciosa.

Mei-yin era una meravella en tot. Complia a la perfecció les tasques de la casa i l’ajudava, amb tendresa programada, en tot allò que ell necessitava. L’aixecava del llit, el rentava, el vestia, i el portava a passejar sempre que ell ho desitjava. Però no era només això el que ell volia. Volia més. Volia refer la seva relació d’amant tot i saber que amb l’andròmina seria ara diferent: era només un farcell, però quin farcell tan meravellós, fet de metall, plàstic, un innombrable nombre de cables elèctrics i microprocessadors, i sobretot un neoprè de qualitat sensorial potenciada. El fet que ell fos ara un impedit no l’espantava. Sabia que la Mei-yin real no hauria acceptat ser l’amant d’un home vell xaruc com ell, ja devastat per la malaltia. Que la Mei-yin andròmina fos la seva amant, no seria problema. Era una màquina i l’hauria d’acceptar tal com era.

I va començar a fer el joc del coqueteig, sense presses, doncs volia fer-se la il·lusió que la seduïa. Un joc de fantasia per intentar reproduir allò d’anys enrere. Bé, no exactament tot es va dir.

I aquest matí, al despertar, percep que és un dia diferent. Mentre de nit dormia plàcidament a la seva habitació, ella, com sempre, deu haver estat endollada per recarregar la bateria. I l’home troba estrany  que ella no hagi fet allò de la seva tasca primera diària: presentar-se a l’habitació per despertar-lo, amb dolcesa simulada, i ajudar-lo a aixecar-se del llit, portar-lo al bany i rentar-lo... L’home, sorprès i contrariat, amb més pena que glòria, aconsegueix seure a la cadira de rodes i surt del dormitori. Mei-yin no és al seu lloc habitual. Observa que la pantalla de la xarxa està en mode repòs. S’hi acosta i l’activa. En menys d’un minut sent que el món se li enfonsa. Mei-yin ha accedit, hacquejat, el seu historial on hi consten totes les seves dades personals: el seu perfil psicològic, egocèntric, autoritari i narcisista, la seva responsabilitat en les depressions de la seva dona, les seves nombroses infidelitats, i també, clar, com desprès de crear il·lusions a la noia de Xangai, la va deixar prenyada i abandonada.  

L’home tanca l’ordinador i sent a l’habitació del costat un lleu xiuxiueig. És la veu de Mei-yin. Parla amb American Robotics, i demana que la vinguin a buscar. No vol ser l’assistent d’un home tan impresentable.

Sense dona, sense amant substituta i sense amics, l’home sol i sense esperança sent que el món li cau al damunt.