RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  No, home no! Veus Dulebskys arreu, em creia que això ja era història passada - em deia la meva dona. A Londres, a Berlín, a Islàndia. La teva obsessió ja fa riure. Au! Anem d’una vegada!    A la multinacional farmacèutica l’Abraham Dulebsky era el meu cap i l’encarregat de la recerca de fàrmacs per la cura de la diabetis. Tenia un aspecte singular: alt i gros, ben cepat, els seus ulls negres petits i vius semblaven escorcollar-ho tot, com si res se li escapés. El seu caminar, una mica encorbat cap endavant, nas enorme com de bec d’ocell, i mirada inquisitiva, eren imposants. Tothom el valorava com a cap i respectava.    I es va desfermar l’escàndol. Es van començar a publicar dades més que preocupants sobre els resultats de l’ últim desenvolupament: les seqüeles del nou fàrmac per curar definitivament la diabetis eren molt més greus que la pròpia malaltia. L’empresa, sense esperar el resultat de la corresponent auditoria, el va acomiadar sense contemplacions: ...

  Vam esperar fins el vespre per portar a terme el nostre pla. Amb els grans ben distrets preparant el sopar, vam entrar sigil·losament al rebost i, en el carner, vam obrir la capsa on guardaven els caramels i anissos per quan fèiem bondat. Amb un bon grapat a les butxaques, dissimulant, vam sortir de la casa i ens vam dirigir a la glorieta.   Ben amagats, mentre devoràvem àvidament les llaminadures, el més petit i pillet dels dos, enriolat per l’èxit de la malifeta, es va pixar al damunt. La decisió va ser ràpida: ens vam dirigir a la bassa i el petit va simular una relliscada submergint-s’hi de cintura en avall.   I de pressa de pressa vam tornar a la casa.   - Pare, mare ! En Miquel ha relliscat a la bassa però no ha passat res. L’he pogut treure, només que està una mica espantat.   El van abraçar i omplir de petons.   R.

  La primera llum del dia entra per l’ampli finestral de la cuina. Seuen seriosos un davant de l’altre. Separats per un esmorzar de mínims, no es parlen. Ell, preparat per viatjar en el primer pont aeri, mira capcot el seu plat buit. Ella, amb camisa de dormir, remena una beguda amb indolència, absent. 7 anys de casats i no tenen fills. Ho han provat moltes vegades. El ginecòleg diu que ella no té problemes i ell es nega en rodó a fer-se proves de fecunditat: no li agrada que es dubti de la seva virilitat. La relació s’aguanta per un fil. Primíssim.   15 hores desprès l’home decideix tornar un dia abans. Just aterrat al Prat li vol enviar un missatge: s’ha quedat sense bateria. Arriba a casa, obra la porta i, des del mateix llindar, sent veus i sons prou reveladors que venen del dormitori. Fa un pas enrere, tanca la porta silenciosament, gira cua i se’n va carrer avall.   R.

  6 homes arrosseguen un gran animal esquarterat. El cap de colla va al davant. Porten dues llargues llunes fora del cau on la gent, famolenca i farta de menjar arrels i altres menudeses, els espera amb impaciència.   El cap està preocupat. Últimament sent la seva autoritat discutida i, durant l’ expedició, s’ha sentit observat i vigilat pel seu segon, més jove i més fort. El sap en condicions de desafiar-lo; li cal prendre una decisió. La nit abans d'arribar al cau, mentre tots dormen, se li acosta sigil·losament i, sense contemplacions, li enfonsa la llança ben endins, a l’alçada del cor. Els altres li tenen por i fan veure que dormen: 2 són ja vells i els altres 2 encara joves.   A la sortida del sol es posen de nou en marxa. El cap, lliure de l’amenaça del segon, sent reforçada la seva autoritat; l’animal que porten ajudarà a tenir al clan content. Arriben que ja és negra nit i, a distància, veuen la gent saltant amb ritme frenètic i udolant davant d’un gran foc; ...

  Teníem totes les condicions per ser una parella feliç. Ens vam casar ben enamorats. Jo tenia una feina ben pagada en unes assegurances, i tu també treballaves, de funcionària a l’ajuntament. Ens guanyàvem bé la vida i amb una hipoteca vam poder comprar un pis a la Diagonal, a tocar de mar. I vam decidir tenir fills. El primer ja de petit no era gens agraciat. Responia poc a les moneries que li feien. Es mostrava inquiet i rebec amb els desconeguts i només es relaxava quan estava a casa. La seva infància va ser complicada: psicòlegs, problemes a l’escola, bulliyng. I l’adolescència va ser pitjor. Sovint es tancava a la seva habitació i no es volia comunicar amb ningú. Es passava hores i hores enganxat a la play i jocs de rol en el seu maleït PC. La nena, 3 anys més petita, se’n va ressentir. El seu germà no volia mai jugar amb ella i sempre que podia li feia la guitza.  Plorava sovint també tancada a la seva habitació. Intentàvem intermediar però no ens en sortíem. ...

  Ella i jo seiem, en silenci i posat seriós, un davant de l’altre. És el capvespre d’un dia rúfol. El vent fa petar insidiosament les finestres i les fulles voleien dins la casa. Inquiet, m’aixeco i vaig a l’habitació dels llibres. Em trobo al nen enfilat perillosament a la lleixa més alta. R.

    No és Sant Medir ni el dia dels 3 Tombs. En una hora indeterminada, sense sol ni llum al carrer, el trànsit s’atura. Les voreres estan plenes de gent a vessar. Una corrua de carros tirats per cavalls avança apressadament. Els animals suosos arrosseguen càrregues feixugues que no es veuen. Els homes fuetegen les bèsties i l’aire és ple de crits, renecs, espetecs de fuet i renills. El terra és humit, i els animals rellisquen, cauen, esbufeguen, s’aixequen. Segueixen.   Ens ho mirem espantats. El silenci és total.   Just davant nostre un cavall ja no pot. Cau amb estrèpit. Els homes el deslliguen del carro i intenten, amb crits i cops inclements, incorporar-lo. És inútil, no poden. Finalment el cavall, amb els ulls esbatanats, bromera a la boca i roncs d’agonia, es rendeix. Mor.     Algú diu: Pobre cavall! Mira que acabar damunt l’asfalt d’una ciutat! Segur que hauria preferit morir en els prats que ha pasturat! Qui parla desconeix però que l’animal ...