RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  A trenc d’alba el bosc espès comença a despertar. La llum de les estrelles dona pas a la incipient claror del dia. La piuladissa dels ocells substitueix les remors minvants de les bèsties nocturnes. El sol de llevant tenyeix el cel de roig intens. Dalt de l’arbre el mascle no ha pogut dormir. Inquiet mira les dues femelles que amb les seves cries el guaiten plenes de dubte. Intueixen que aviat, molt aviat, les coses canviaran: temen el futur incert.   Tot i la seva inseguretat, el mascle es decideix. No té alternativa: tard o d’hora li arribarà el moment. Baixa de l’arbre amb cautela. Al mig de la clariana infla el pit, separa braços i cames, agafa aire i serra les dents amb posat intimidador. De sobte sent un gran soroll de bardissa que ve del costat esquerra. Sense temps de reaccionar el món s' enfosqueix i deixa de sentir.   Al mig de la clariana rau el vell mascle amb el cap esberlat com una magrana, ben a prop hi ha un roc punxegut tacat de sang. Una massa gela...

       Ens agrada la casa perquè a banda d’espaiosa i tenir de tot, és un refugi quasi segur al bell mig del no res (quan la pràctica totalitat de la població viu apinyada en megaciutats brutes, contaminades,   i decadents). Un refugi que representa una relativa possibilitat d’escapar del control governamental, si més no per un cert temps. Hi estem bé la Marta i jo, hi vivim feliços i com confiats; és una autèntica bogeria: la casa és de fet massa gran i amb els nous ginys de detecció d’amagatalls tard o d’hora ens enxamparan. Fem la neteja pel matí, ens llevem ben aviat, i a les 11 aproximadament ella s’encarrega de la revisió dels mecanismes de vigilància i seguretat, i jo me’n vaig cap a la cuina. Dinem a migdia i desprès ja no queda res pendent fora d’uns quant plats bruts. En acabat comentem les últimes noticies de la ràdio lliure, que encara funciona, i sovint ens vantem de com hem estat capaços de fugir de ciutat i evitar els exploradors del govern. P...

  Sempre volia tenir l’última paraula. De tot en sabia més: era narcís i egocèntric. Donava ordres contínuament: fes això, fes allò, fes-ho així, fes-ho aixà....Una piconadora de soroll eixordador i capacitat perforadora inaguantables. Era tan gran la pressió i humiliació, que sabia que acabaria petant. Tot i així el pensament de deixar-lo li trencava el cor: l’home sol no se’n sortiria; era tan poca cosa que necessitava sempre algú al seu costat disposat a acceptar-lo, adular-lo, i sobretot ajudar-lo en les seves limitacions físiques.   Finalment el camí es va fer clarisser. El dia que distreta li va relliscar de les mans la valuosa porcellana xinesa, l’home, tot ell encès, la va escridassar com mai ho havia fet: mentre l'esbroncava la seva cara va mudar d’un roig intens a un to blauós i va morir d’un atac de cor fulminant.  La porta es va obrir i la llum va entrar de nou a la vida de la dona: sabia que aquell company de feina, tan atent i considerat, i que tan sovint ...

  L’esborrany que tenia entre mans, Llum crepuscular , no seguia les directius del seu mentor. Sempre li repetia: escriu seguint la regla d’or: estructura els relats en paràgrafs i capítols: cada paràgraf una idea, i cada capítol un lloc i un temps de l'acció. Sense donar-hi més voltes, disposat a seguir els consells, va encarar la reescriptura de Llum crepuscular . Mentre s’obria l’arxiu del PC, va arrugar maldestrament   la versió de l’esborrany, i el va llençar directament   a la paperera. El text era curt, menys de 2500 paraules, i en un parell de dies ja havia enllestit la feina. Va clicar guardar sense canviar el nom de l’arxiu.   Un mes després, a la secció de cultura del diari, va llegir un article que portava per títol Novel·la anònima renovadora del gènere. L’article parlava d’un escrit que havia arribat de manera inusual a la redacció. Anunciava la reproducció integra del text, de manera seriada, i per estimular encara més l'interès dels lectors, avanç...

  I després d’haver forçat la porta del bany tot va canviar.        Els pares de la nena eren ben diferents: la mare de missa diària i autoritària de mena; el pare agnòstic declarat i de tarannà bonhomiós i observador. L’home deixava que la dona pugés la filla com ella volia, una bona cristiana i, d’acord amb el pacte, ella hauria d’acceptar que la nena anés a una escola laica, l’escola francesa de la ciutat. Tot i així, malgrat les diferències, marit i muller semblava que s’entenien.      La dona, per compensar la falta de religiositat del marit, es va esforçar en educar la filla d’acord amb els seus principis: pregària diària abans d’anar a dormir i, a partir dels 4 anys, es va fer acompanyar per la petita a la missa dels diumenges.       I va ser en el darrer curs de primària, quan la nena faria 7 anys, que l’escola, a requeriment d’alguns pares, va plantejar la possibilitat que els nens i nenes d’edats compreses entre e...

  El final no va arribar com s’havia especulat per les conseqüències de l’esclafament global, o el canvi climàtic, ni les pandèmies, ni les guerres nuclears, ni moviments de plaques tectòniques, ni caiguda de meteorits, ni invasions extraterrestres...La fi de l’espècie va ser conseqüència directa de la unànime decisió voluntària de la humanitat.   Les elits mundials, ideològiques, econòmiques i militars, havien entès que, en una economia absolutament globalitzada, la pau era la millor opció: es compartien interessos i la desfeta d’un adversari potencial seria la desfeta de tots; havien entès també les greus conseqüències de l’esclafament global.   Prohibides les energies fòssils, l’energia solar representava ja el 90% de la producció total, els casquets polars s’havien recuperat plenament, s’havia evitat la pujada del nivell dels oceans, s’havia reforestat el planeta, la dessalinització de l’aigua de mar havia permès transformar zones desèrtiques en grans explotacions...

  T’estimaves el teu cavall. De pel marró fosc, inusualment llarg, era mansoi i manyac. Solies muntar-lo al pas, a la riera sorrenca, per no perjudicar els seus unglots encara tendres. Esperaves il·lusionat ferrar-lo, i estendre les passejades pels camins pedrers de la plana.   I la joia amb el teu cavall va patir una forta sotragada. Al capvespre, ja de tornada al picadero, et vas creuar amb un home que portava un animal gros, d'aspecte feréstec,  pel gris pàl·lid, cua llarga i blanca, lligat amb una cadena metàl·lica. L'home estirava i l’animal tirava en direcció contrària, apropant-se, entossudit, al teu estimat cavall. La malícia de la bèstia feia feredat i procuraves apartar-te’n però no te' n sorties. El vas castigar fuetant-lo sense contemplacions fins que home i monstre es van fer fonedissos. Vas deixar el teu cavall a les quadres i, tot caminat cap a casa, vas tractar de tranquil·litzar-te.   El dia següent, l’encarregat de les quadres et va venir a trob...