RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Escric allò que m’inspira: dolços records d’infància i adolescència; també malsons tinguts, com el del meu fillet nadó dalt d’una lleixa alta i primparada; l’agonia d’un vell cavall esventrat a la carretera; els conflictes emocionals entre persones; el pas del temps, inexorable, vertiginós i anunci de la mort; la violència sobre les víctimes innocents amb guerres absurdes, tots perdedors; el futur del planeta, escalfament, pujada d’oceans, milions d’habitants damnificats, perill nuclear; les singularitats disruptives: Intel·ligència Artificial, relació humans i robots, enginyeria genètica, convergència de móns distòpics...  I com passo de la idea a l’escrit? Amb la idea inspirada, la més present i punyent, la imagino situada en un conflicte, i escric manualment i a raig, esbossos d’històries breus que s’hi relacionin. Desprès de tres o quatre intents, selecciono la que em sembla millor i la reescric. Cuido que cada paràgraf   expressi una idea i motivi llegir el següe...

65 anys desprès de la primera versió del Metavers de Mark Zuckerberg, després de múltiples proves, va néixer per fi l’ Hipermetavers. El món real i el món virtual ja no es distingien. Ara ja no calien ulleres especials: era suficient amb uns nous dispositius interficials i un senzill autoimplant d’un nanoxip, entre cella i cella,  d'aplicació totalment indolora i sense deixar cap mena de marca. Amb l' Hipermetavers el món anhelat, el món imaginat per fantasiós que fos, ja era possible; havia arribat l'hora de la mort desl desitjos insatisfets. I l’èxit comercial va ser tan fulgurant, de fet exponencial, que la producció de dispositius interficials i nanoxips maldava per cobrir les comandes que arribaven d’arreu del planeta. Semblava que tothom volgués viure l’experiència.    En el despatx de la Gestora de la Corporació Mundial tot eren cares llargues. Les coses no funcionaven i semblava que el món estava a punt d’aturar-se. L’absentisme començava a ser evident a tots ni...

  El teu ressentiment venia de lluny. Ja de petit estaves en contra del teu germà: feies les coses millor que ell però el pare el preferia. Era la nineta dels seus ulls, el gran, el que seria l'hereu. Et sabies més llest i pensaves que podries revertir la preferència. I et vas proposar demostrar-ho: sempre disposat i ràpid, eres el primer en oferir-te per totes les tasques del mas per feixugues que fossin. Feies mèrits a dojo, però ai! era inútil. Sabies que el pare seguiria preferint-lo. No  canviaria mai l’herència: la tradició pesa.   Finalment vas prendre la decisió. Quan vau sortir a caçar, no t’hi vas pensar gaire: amb el germà confiat i distret, el vas empènyer,  amb un cop ben fort,  per l’esvoranc de la gola del llop.   Avui tampoc dormiràs i estàs cagat de por. Demà t’executaran.

  A trenc d’alba el bosc espès comença a despertar. La llum de les estrelles dona pas a la incipient claror del dia. La piuladissa dels ocells substitueix les remors minvants de les bèsties nocturnes. El sol de llevant tenyeix el cel de roig intens. Dalt de l’arbre el mascle no ha pogut dormir. Inquiet mira les dues femelles que amb les seves cries el guaiten plenes de dubte. Intueixen que aviat, molt aviat, les coses canviaran: temen el futur incert.   Tot i la seva inseguretat, el mascle es decideix. No té alternativa: tard o d’hora li arribarà el moment. Baixa de l’arbre amb cautela. Al mig de la clariana infla el pit, separa braços i cames, agafa aire i serra les dents amb posat intimidador. De sobte sent un gran soroll de bardissa que ve del costat esquerra. Sense temps de reaccionar el món s' enfosqueix i deixa de sentir.   Al mig de la clariana rau el vell mascle amb el cap esberlat com una magrana, ben a prop hi ha un roc punxegut tacat de sang. Una massa gela...

       Ens agrada la casa perquè a banda d’espaiosa i tenir de tot, és un refugi quasi segur al bell mig del no res (quan la pràctica totalitat de la població viu apinyada en megaciutats brutes, contaminades,   i decadents). Un refugi que representa una relativa possibilitat d’escapar del control governamental, si més no per un cert temps. Hi estem bé la Marta i jo, hi vivim feliços i com confiats; és una autèntica bogeria: la casa és de fet massa gran i amb els nous ginys de detecció d’amagatalls tard o d’hora ens enxamparan. Fem la neteja pel matí, ens llevem ben aviat, i a les 11 aproximadament ella s’encarrega de la revisió dels mecanismes de vigilància i seguretat, i jo me’n vaig cap a la cuina. Dinem a migdia i desprès ja no queda res pendent fora d’uns quant plats bruts. En acabat comentem les últimes noticies de la ràdio lliure, que encara funciona, i sovint ens vantem de com hem estat capaços de fugir de ciutat i evitar els exploradors del govern. P...

  Sempre volia tenir l’última paraula. De tot en sabia més: era narcís i egocèntric. Donava ordres contínuament: fes això, fes allò, fes-ho així, fes-ho aixà....Una piconadora de soroll eixordador i capacitat perforadora inaguantables. Era tan gran la pressió i humiliació, que sabia que acabaria petant. Tot i així el pensament de deixar-lo li trencava el cor: l’home sol no se’n sortiria; era tan poca cosa que necessitava sempre algú al seu costat disposat a acceptar-lo, adular-lo, i sobretot ajudar-lo en les seves limitacions físiques.   Finalment el camí es va fer clarisser. El dia que distreta li va relliscar de les mans la valuosa porcellana xinesa, l’home, tot ell encès, la va escridassar com mai ho havia fet: mentre l'esbroncava la seva cara va mudar d’un roig intens a un to blauós i va morir d’un atac de cor fulminant.  La porta es va obrir i la llum va entrar de nou a la vida de la dona: sabia que aquell company de feina, tan atent i considerat, i que tan sovint ...

  L’esborrany que tenia entre mans, Llum crepuscular , no seguia les directius del seu mentor. Sempre li repetia: escriu seguint la regla d’or: estructura els relats en paràgrafs i capítols: cada paràgraf una idea, i cada capítol un lloc i un temps de l'acció. Sense donar-hi més voltes, disposat a seguir els consells, va encarar la reescriptura de Llum crepuscular . Mentre s’obria l’arxiu del PC, va arrugar maldestrament   la versió de l’esborrany, i el va llençar directament   a la paperera. El text era curt, menys de 2500 paraules, i en un parell de dies ja havia enllestit la feina. Va clicar guardar sense canviar el nom de l’arxiu.   Un mes després, a la secció de cultura del diari, va llegir un article que portava per títol Novel·la anònima renovadora del gènere. L’article parlava d’un escrit que havia arribat de manera inusual a la redacció. Anunciava la reproducció integra del text, de manera seriada, i per estimular encara més l'interès dels lectors, avanç...