"SI VOLEU QUE US ESPATLLI EL DIA, ESCOLTEU-ME"

 

 


Discutien sobre les grans tragèdies de la humanitat: catàstrofes naturals, pandèmies, fam, guerres, i també sobre l'apocalipsi final que ben segur ens espera. Els més saberuts culpaven a la cobdícia de les elits, origen de tots els mals, amb referències plenes de detalls i xifres: genocidis, lluites de religió, primera i segona guerra mundial, Hitler, Stalin, Corea, Vietnam, Cambodja... No hi faltaven dades sobre l’escalfament global, la pujada dels oceans, i la mort de la biodiversitat. Aquell dia em va costar dormir. 

Uns dies desprès van canviar de tema. Apostaven, no sense arrogància, per la felicitat per mitjà de la plena consciència fent prevaler la immanència per damunt de la transcendència. El tema em superava. Em semblava pedant i buit, una gran entelèquia. Sort que un de la colla, amic veritable, emulant als predicadors saberuts de manera pomposa i provocativa, va gosar dir amb força convenciment: la felicitat de la plena consciència no és compatible amb el destí tràgic de la humanitat que denunciàveu dies enrere. Aleshores només veig dues sortides possibles: lluitem contra les elits, que sempre porta al fracàs i martiri garantit, o acceptem la renúncia i prediquem el suïcidi col·lectiu.

Comentaris

  1. Flor Iñigo23 d’abril del 2021, a les 9:56

    Vols que t'ho arregli una miqueta? Massa complicat tot! Bé ho sé! ... i si ens centrem en estimar-nos i cuidar-nos una miqueta més entre nosaltres? El món girarà igual, però potser en la simplicitat guanyarem un trosset, només un trosset, un trosset molt, molt petit de pau, però suficient per tirar endavant. Potser necessito pensar això per no defallir i no deixar-me arrossegar per "la insoportable levedad del ser" . Aquesta vegada ho has posat molt difícil!!!

    ResponElimina
  2. ramon23 d’abril del 2021, a les 10:08

    Bravo Flor. Tens tota la raó. Fora pedàncies i visca la simplicitat i l' amor. Tant de bo el món tirés així.

    ResponElimina
  3. ramon23 d’abril del 2021, a les 10:09

    ...girés així...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació