"UNA CORDA PER LLIGAR A LA SENYORA BARDALET"

 

La història es repetia amb poques variacions: quant just ens havíem adormit ens despertava una remor que venia del passadís: la nena, de nou sonàmbula, remenava maldestre la calaixera amb aire desencisat. Ens hi apropàvem amb cautela, no fos cas que s’espantés, i a la pregunta de nena què busques? la resposta era sempre la mateixa: una corda per lligar a la senyora Bardalet. A continuació, amb molta cura i unes paraules suaus d’acompanyament, la conduíem a la seva habitació, la ficàvem al llit, i donant-li la mà, quiets, quiets,  esperàvem fins que estigués adormida del tot. Sorprenentment entre els seus llençolets treia el cap una flor de crisantem.    

A l’endemà semblava que no recordava res, però la vèiem cansada i poc riallera. Al començament ho atribuíem a un malson i esperàvem que el tema, no es repetiria. Però no va ser així: la tercera vegada que es va repetir l’episodi, de nou buscant una corda i de nou una flor de crisantem entre els llençols, ja ens vam preocupar seriosament. Calia fer-hi alguna cosa i de primer hauríem de parlar amb la guarderia de la nena. 

La directora ens va rebre amablement i ens va garantir que la veien tranquil·la: jugava sempre contenta i amb els altres nens anava la mar de bé. Quan vam precisar el detall de les seves excursions nocturnes, lo de la corda i la senyora Bardalet i la flor de crisantem entre els llençols, la seva cara va canviar immediatament, com donant a entendre que en sabia alguna cosa. No van caldre però gaires explicacions.

En el pati de jocs, en un nivell un mica més baix d’on estàvem parlant amb la directora, els nens jugaven vigilats per les seves monitores. El pati no era massa gran i la tanca que el separava d’una de les dues cases del costat estava en obres. Això és el que vèiem: la nostra filla, somrient, estava contemplant embadalida una velleta de posat venerable. I tot observant-les vam veure com l’anciana dels cabells blancs, d’un parterre on hi havia un preciós combinat de flors diverses, arrencava una flor de crisantem i somrient l’allargava a la nena. Aquesta la prenia sense dir res i se la guardava a la butxaca del seu davantalet. Al mateix temps, una veu aguda i d’autoritat bleda-tendre, deia: senyora Bardalet, reina, no passegi sola pel jardí, pot prendre mal. Segui i estigui quieta. Si la veiés la seva filla, me’n faria culpable. A veure si hauré de buscar una corda per lligar-la!