DE NIT A LA CIUTAT

Ha sonat el despertador exactament a les cinc del matí. Ha sortit del llit sense fer soroll per no despertar la seva dona que dorm plàcidament. S'ha dutxat, vestit, i pres un cafè per estar ben despert. Amb la maleta preparada d’ahir nit, i la cartera de mà, ha sortit de la casa procurant no fer soroll i tancant la porta amb doble volta de clau. 

Camina Pau Claris avall, en direcció a l’aerobús que el portarà a la T1 per després volar cap a Frankfurt. En el terra humit del carrer, la foscor s'alterna amb els reflexos de la pàl·lida llum dels fanals. Només algun taxi i alguna ànima solitària semblen habitar la ciutat. Sirenes d'ambulància sonen a distància.

A l’alçada de Consell de Cent dos nois amb xandall i caputxa posada van en direcció contrària. Tenen mala pinta. Per uns moments l'home sembla dubtar de si seria millor canviar de vorera. Opta per seguir endavant amb pas decidit. La distància que els separa s'escurça. Quan es creuen camina tens però fa com si no els veiés. Passen de llarg i l'home sembla alleujat. Continua caminant, ara sí, amb pas confiat.  

Uns vint-i-cinc metres abans de Diputació, una mà a l’espatlla, imperiosa, l’atura. Són ells. Mal afaitats i mirada freda, li demanen diners. Intenta desempallegar-se amb un gest brusc i amb crits d'ajuda. Un dels nois li etziba un fort cop de puny a la cara i ell, una mica grogui, intenta cobrir-se. L'altre li enfonsa una navalla a l’estómac. L'home es desploma.  

Molt poc després es desperta, sense maleta ni cartera, en un racó fosc d’un portal. Es palpa l'estòmac. Un líquid calent i viscós li mulla les mans i enfosqueix lentament la camisa. Intenta incorporar-se i, amb els ulls esbatanats, obre la boca com si intentés dir alguna cosa. L'esforç és endebades. Vençut, es deixa anar.