"PASSAT INESBORRABLE"

 

Com fa habitualment abans d’incorporar-se a la feina, entra en un dels bars de l’edifici del davant per fer un tallat. Allí la veu. Feia vint-i-sis anys que no en sabia res. No ha canviat gaire. Els seus ulls negres, tan vius de quan era jove, estan ara una mica apagats; es pentina exactament de la mateixa manera: cabells curts, estirats, i serrell de tall recte; només unes poques canes deixen traslluir el pas del temps. Seu a la barra com esperant ser atesa. 

L’home s’atura, respira a fons, i fa un pas endavant. La saluda simulant seguretat i exagerant sorpresa. Ella, amb els ulls ben oberts i un somriure d’orella a orella, li correspon amb aquella mirada que ell tan recorda i encara enyora. Es fan un parell de petons i després ve la conversa. 

Parlen de manera una mica impostada i paraules atropellades. Parlen d’allò que esperarien els qui no coneixen la seva història: feina, família, fills... A ell, i segurament també a ella, l’encontre li remou el passat. Però només sabem de l’home. Mentre parla, amb paraules que són pura fatxada i buides, el seu cap està en el record del passat i el dolor que va viure. Allò que tant havia desitjat no va ser possible. Estava bojament enamorat i ella li corresponia. Però en els moments més dolços, aquell que també la pretenia, aquell amb qui ara està casada, s’hi va interposar: el va calumniar. Víctima d’un parany va saber que era impossible demostrar la seva innocència. Va preferir fer-se invisible, va canviar de ciutat. 

Es fa tard i han de deixar la conversa, les seves activitats professionals els reclamen, o això es diuen, el temps no dona per més. Intercanvien els números de mòbil per quedar un altre dia. Ell sap que és pura cortesia. Sap que no hi haurà una nova trobada. Mai es podrà esborrar la falsedat dels fets atribuïts. Es diuen adéu amb un parell de petons. Ara ell surt al carrer gris de la ciutat. Trona i comença a ploure. Truca a l’oficina i diu que no es troba bé. Aquella nit no pot dormir fins ben entrada la matinada. 

Passen els dies i l’home de nou reviu la trobada, però ara és ben diferent. Abans d’incorporar-se a l’oficina, va entrar al bar del davant per tal de fer un tallat com solia. I allí la va veure. El temps tot ho havia esborrat. Es van mirar i es van fer dos petons. Va ser ella qui més va parlar: la seva vida havia estat una autèntica desgràcia. El seu marit l’havia enganyat, amants diverses, i maltractat. I va saber que tot el que s’havia dit d’ell era un muntatge. Ho explicava plorosa. 

Ell,  li va eixugar les llàgrimes, la va acaronar, es va aixecar de la taula i li va dir: Au! Apa! Anem a fora. Fa bon dia i ha deixat de ploure. No hi havia ciutat i tot era llum. Es van fondre, cos contra cos, en una abraçada humida. 

L’home, ja despert, es mira amb tristesa la dona que dorm al seu costat. Ha aprés a estimar-la.