"AQUÍ QUI MANA?"

 No hi havia remei. Si no pujava el volum em perdia els diàlegs, i si el pujava ella es queixava. Tampoc volia subtítols, em deia que li feien nosa. I jo no podia seguir així. El Paradís de la senyores m’interessa i molt. Sí, sí. Sé que us fa riure que la sèrie m’agradi i m’enganxi, però què voleu: els actors són molt bons, les seves històries m’intriguen i, per damunt de tot, l’Àngela és un sol i la Ludovica un dimoni. 

I ella em va proposar uns audiòfons. A mi la idea no em feia cap gràcia però clar, no volia un malviure i vaig claudicar. Tres mil euros i quin fiasco! Trobava el so distorsionat i l’Àngela deixava de tenir aquella veu tan dolça, que tan m’enamora. 

I finalment, d’amagat de la meva dona, vaig tenir la pensada salvadora: amb els diners del meu compte corrent personal, em vaig comprar un televisor últim model de 55 polsades, mil cinc-cents euros. El vaig fer col·locar al meu despatx on ningú més que jo hi entra mai. Evidentment ella va fer morros, ignorava que en el meu compte hi haguessin tans diners, i considerava que entre els audiòfons i el nou televisor havíem gastat més de lo raonable. Però jo era feliç i vaig fer cara de pòquer amb la tranquil·litat que dos televisors eren la millor opció: així evitaríem conflictes de parella que ves a saber si ens podrien complicar encara més la vida. 

I els primers dies tot va funcionar divinament. Ella era allà mirant els seus programes preferits en el televisor vell, de fet ja una mica antiquat, i jo en el meu despatx, el meu santuari, assegut a la meva butaca davant del flamant nou aparell, mirant El Paradís de les senyores, també partits del Barça, sense interferències i amb el volum a tota pastilla. 

Però la felicitat és efímera. Set dies desprès de viure la glòria amb la meva Àngela, em va venir a visitar el president de l’escala. Els del replà, una parella d’avis quasi centenaris, s’havien queixat de que la tele dels veïns, la meva nova tele, no els deixava dormir. 

Avui, ara mateix, amb els audiòfons posats, estic seguint el programa amb la veu de l’ Àngela distorsionada, i endevino un somriure sorneguer, potser venjatiu de gelosia, en la bonica cara de la meva estimada Maria. Això sí. En el televisor de 55 polsades.