"EL NAUFRAGI DE JONÀS"

(Homenatge a Rodoreda, La meva Cristina, i Garcia Márquez, Relato de un naufragio)

Un dia Déu va cridar a Jonàs perquè anés a predicar a Nínive on la maldat de la gent abundava. A Jonàs no li va agradar gens la idea, Nínive era una de les principals ciutats enemigues d’Israel, i amb aquella gent, ell no en volia saber res.

I és així que Jonàs va intentar escapar i anar exactament en direcció contrària. Va pujar a una barca amb destinació a Tarsis. En el seu camí a Tarsis Déu va deslligar una gran tempesta i els homes van decidir tirar a Jonàs per la borda perquè van pensar que l'home portava mala sort…

I la tempesta va fer del mar un gemec i un bufarut i farbalans d’onada i jo agafat i llençat, llençat i agafat, escopit i engolit i abraçat al meu tauló. Tot era negre, el mar i la nit, i la barca enfonsada, i els crits dels qui es morien per l’aigua ja no se sentien. Anava avall, entre remolins i peixos esparverats, que em fregaven la galta, i quan l’aigua es va calmar i va anar baixant de mica en mica, una cua de peix més gros que els altres em va petar a la cama, i ja no veia els núvols sinó la fosca més fosca que fill d’entranya hagi vist mai. Quan vaig provar d’alçar-me per caminar el terra relliscava, i tot i que vaig pensar on era, vaig estimar-me més no pensar. 

Em vaig ajupir per tocar el terra amb la mà. Era llefiscós i mentre el tocava vaig sentir molt a la vora com un gran gemec de trompa  que de mica en mica es va anar tornat un bramul. I entre bramuls i gemecs, com una ronquera de pulmons vells i cansats, el terra es va moure enlaire i jo vaig caure assegut abraçat al meu tauló. El temps se’m va fer etern: enmig del mar, en la més absoluta foscor: jo, el tauló i l’aigua brava. 

I Déu devia tenir pietat de mi. A les primeres llums de l’alba vaig gosar mirar l’horitzó. Per tot arreu només veia aigua verda i tranquil·la fins que, amb la llum creixent del dia, una llarga ombra espessa deixava veure, contra el cel ara blau, el perfil d’un palmerar. Terra! Terra! vaig cridar. I abandonant el tauló a la seva sort em vaig posar a nedar desesperadament. Nedava i nedava i els meu esforços semblaven endebades. La mar de fons tossuda m’empenyia en direcció contrària. Apunt d’abandonar-me i deixar-me morir vaig notar que els meus peus tocaven a terra, salvat!. I en un últim i esforç vaig arribar a la platja. 

Em vaig estirar mig moribund, damunt la sorra blanca, compacta i dura, i vaig estar allà, no sé quanta estona, sense pensar en res, sense ni tan sols alegrar-me d’haver arribat amb la meva força de voluntat, esperança i desig de viure, a un tros de platja silenciosa i desconeguda. 

Una cosa si sabia: Aniria a predicar a Nínive. 

Ramon