"INSTRUCCIONS CONTRA L'INSOMNI"

Una dutxa abans és sempre una bona idea. Cal que el llit estigui molt ben fet. Recomanem llençols nets i ben planxats, l’ocasió bé ho mereix. Que el llit sigui ample, el pijama ben folgat i la roba no et pesi. Estigues sol, mai acompanyat. Apaga el llum i posat a respirar i defuig qualsevol pensament erràtic. Concentra't només en la respiració, que sigui llarga, lenta i sempre amb el nas. La boca tancada i relaxada. Tot el cos relaxat. Ajuda’t amb un escàner corporal, de peus a cap sense oblidar cap part del cos, i ves respirant lentament, molt lentament. Inhala, exhala, inhala, exhala. Sent el batec del teu cor. 70, 65, 60, 55, 50... 

Ja no noto les pulsacions. Em sento completament deixondit. No puc bellugar cap part del cos, ni un dit. No puc parpellejar. El meu cervell dona la instrucció però res respon. Només percebo lleus olors, olors de cera que crema i flors pansides. I l’aire enrarit i humit. Sento també veus que xiuxiuegen, i també resos interromputs i algun plor reprimit. 

I l'angoixa ominosa d'un pressentiment espantós pren forma en el meu cervell. Tot succeeix en un instant. Aconsegueixo obrir els ulls i veig el reflex de la meva cara mal projectada en un vidre entelat. Vull cridar però no puc, m’han fermat la boca. I desprès d’un breu moment en estat de shock, els sorolls somorts de veus, resos i plors  s'apaguen i al so d'un cop sord de tapa, la llum que traspua el vidre entelat desapareix. 

Un espasme alliberador em desperta panteixant i xop de suor.

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació