"CERTESA"

Les veus del carrer, confoses en el seu dormir inquiet, el desperten. Com de costum ahir nit havia begut massa i s’havia deixat caure al llit sense esma de desvestir-se i posar-se el pijama.   

Les veus, ara ja evidents, el reclamen. Amb el cos baldat i el cap espès, ressacós, s’aixeca del llit i obre la finestra: en el carrer un grupet d’unes cinc sis persones mira àvidament la teulada de la casa, i respon a uns tristos ais i uis amb veus de tranquil, aguanta, ara vindran, els hem avisat, ja no poden tardar gaire. I tots ells en veure l'home de la finestra que se'ls mira amb cara de no entendre res, amb gran gestualitat li demanen, li exigeixen, que baixi immediatament.

I ell baixa com pot, cuitacorrents, el tram d’escala que el separa del carrer i se'ls hi uneix. Els homes, ara en són una desena, li senyalen, acusadors, l'origen dels tristos laments. Allà dalt, justament allà, a poquíssima distància del seu dormitori, només interposat per sostre i teulada, hi veu un home nu, escardalenc, arrecerat a la xemeneia, abraçant-se fortament i tremolós, protegint-se de la seva vulnerabilitat. Ell no entén què hi fa allà dalt enfilat, sense roba, ni tampoc com hi pot haver arribat. Tanmateix el desgraciat el commou profundament i se sent estranyament nterpel·lat. 

A la llunyania ja sonen les sirenes. Els bombers, una ambulància i un cotxe de la policia, no tarden en arribar. Els que esperen, ja més d’una quinzena, s'apressen a fer-lis lloc per facilitar la feina. Immediatament els bombers, amb moviments ràpids i diligents, estenen l’escala i pugen ala teulada. Embolcallen l’home nu, ajupit i abraçant-se, amb una cobertura tèrmica, i amb l’ajuda de cordes i molta cura, el baixen lentament fins dipositar-lo damunt d’una llitera que prenen els sanitaris; sense dilació l'entren a l' ambulància per atendre’l. Pocs minuts després, un temps que al nostre home li sembla una eternitat, en surten i parlen amb la policia. La conversa és breu i, tot seguit, el sergent dona les primeres ordres. Que tothom esperi i ningú no se’n vagi. Cal recollir les dades dels presents, possibles testimonis, i fer les primeres indagacions. 

I l’home despentinat i ullerós fa un pas endavant. La policia, suspicaç pel seu aspecte, li pren les dades i el  convida a entrar a l’ambulància. 

La pregunta és directa: El coneix? L’havia vist mai pel barri? Ell tarda en contestar: sota una manta mira amb atenció i espant l’home nu ara encarcarat. És mort i el seu aspecte general li sembla familiar. Amb l’alè glaçat i l’ai al cor es decideix a mirar-li la cara. I de sobte en té la certesa: allò que veu és ell, el seu propi cadàver.