"A L'ESCRIPTOR LI SERÀ DIFÍCIL TORNAR A ESCRIURE"

L’escriptor havia fugit de la ciutat i s'havia aïllat, en un resort tropical, per escriure sense distraccions els relats compromesos amb el seu editor.

El bungalou era just a l’entrada del recinte, a primera línia del camí principal que conduïa a la recepció. La tempesta de la tarda, just el primer dia de la seva arribada, havia deixat pràcticament tot el resort a les fosques. 

La fatiga del viatge i la falta de llum l'havien decidit, just desfet l'equipatge, per quedar-se al bungalou a passar la nit; l’endemà ja feria una ullada ràpida als serveis del resort, i es posaria immediatament a la feina, no es podia permetre perdre el temps, l’editor l’apressava. 

La nit tropical era tòrrida. El ventilador del sostre no funcionava i l'home no aconseguia adormir-se. Suós, neguitejava. Intentava relaxar-se però no podia. Finalment es va aixecar del llit, va obrir la finestra de bat a bat, i va sortir al petit porxo per fer temps i esperar que li arribés el son, i potser refrescar-se per si per ventura corria una mica d’aire. La llum blanca de la lluna plena i les estrelles del firmament senyorejaven la nit quieta, clapant de clarors i ombres el silenciós recinte. La vegetació, arbres i matolls ornamentals, semblaven paralitzats, no corria ni un bri d’aire, i els mosquits havien deixat de brunzir.   

L’home va seure al porxo i es va dedicar a contemplar embaladit l’espectacle del cel nocturn. La Via Làctia, nítida com mai l’havia vist, el va portar a fer volar la imaginació: les dimensions de l’univers, els incalculables cúmuls de galàxies, i cada galàxia amb milions d’estrelles i cada estrella els seus planetes. La contemplació el va anar tranquil·litzant i de mica en mica l’home es va sentir relaxat.

Un sorollet d’un finestró que s’obria del bungalou bessó, just al  seu davant, va fer que de sobte desviés la mirada. A la finestra hi havia una dona. A primer cop d'ull li va semblar interessant. Il·luminada per la llum de la lluna, mirava també la nit estrellada i no feia cabal de la seva presència. En un moment ella va deixar la finestra i, poc després, va sortir també al porxo del seu bungalou. Aparentment seguia contemplant el cel. Ara l'escriptor només tenia ulls per ella. Era atractiva. Alta i esvelta, vestia camisa de dormir llarga i blanca, i tenia els cabells, que li semblaven foscos, llargs i estirats fins a mitja esquena. Li feia uns quaranta anys aproximadament, com ell. I mentre la mirava, sense treure-li en cap moment els ulls de sobre, pensava que segurament ella tampoc podia dormir i la calor l’havia tret del llit; i com ell, la dona havia quedat encisada per l’espectacle del cel nocturn. Dormia sola? Tindria un company que en aquell moment estava dormint? O potser era una escriptora també atreta per la publicitat del resort “Un lloc ideal per tancar-se i escriure, i gaudir d’un entorn extraordinari”? Solsament tenia una certesa: no podia deixar de mira-la.

I va ser amb uns cants desafinats que venien de la platja que la dona va deixar de mirar el cel. Els seus ulls escrutadors es van clavar en els ulls de l'escriptor amb una mirada llarga i sostinguda que ell creia plena de significació. Els cants s’apropaven per moments i cada cop es feien més audibles, estrafolaris, sorollosos. La dona, sobtadament, va desviar la seva atenció a la porta del recinte on just hi entrava una colla de tocatardans ebris, cantant i fent gresca. Un de la colla se’n va separar. Ella, en veure’l, va abaixar el cap i amb posat trist i dòcil, va entrar al bungalou amb l’home ebri al seu darrera. L’escriptor, decebut per la ruptura d'un possible i fugaç futur imaginat, cap cot i braços caiguts, va girar cua i va entrar al seu bungalou. Trasbalsat per l’experiència sabia que l’endemà l’hi seria molt difícil escriure. Hauria de trucar al seu editor per donar-li explicacions.