"PORTA TANCADA, PORTA OBERTA"

 

Una tarda d’estiu estava jo fent una canya en el Cafè del Centre, quan un veí, que coneixia molt bé, va entrar de manera precipitada atropellant-se tot fent tentines. Era evident que havia begut massa. Se`l veia suós i tenia els ulls vermells. Immediatament vaig preveure complicacions. L’home va venir directament cap a mi, i arrossegant la llengua i singlotant, va començar a lamentar-se amargament.

- La Imma m’ha deixat. Diu que està farta de viure amb mi. Diu que bec massa, i només bec a vegades. No em pot deixar. No m’ho pot fer això. Sense ella no me’n sortiré.

L’home, en un estat deplorable, anava alçant la veu i començava a cridar l’atenció de la gent del local. La situació era molt incòmoda i per mi, que li aguantava el rotllo, especialment violent.

El seu monòleg era ja delirant, i no parava.

-I fa una parell de dies m’han futut fora. He perdut la feina. Què serà de mi? Vull que tornis, Imma. Deixaré de beure. Ho juro per Déu, Imma. Et juro que faré tot lo que tu em diguis. I deixaré de beure, Imma.  

Jo coneixia molt bé el seu drama, i francament no sabia què podia dir-li. Era impossible que tingués paraules de consol pel desgraciat. Clar que coneixia molt bé la seva dona, i entenia molt bé que se'l treiés de sobre. Vint-i-un anys casada amb aquell home, un addicte al joc i a la beguda! Un home que era la ruïna de la família i que fins i tot la maltractava!

Molest per l’espectacle, i a més l’alè li pudia i les seves llàgrimes i mocs amenaçaven en mullar-me la camisa nova, vaig pagar el preu de la meva canya i en vaig demanar una de doble, i de doble graduació.

-Au té! Convido jo—li vaig dir tallant. I el vaig deixar plantat.

Des del bar vaig anar caminat xino-xano per Consell de Cent i Llúria fins a Documenta. Havia de recuperar la calma, l'home m'havia posat neguitós, i em calia estar ben tranquilk i centrat per presentar la novel·la que Anagrama, finalment, m'havia acceptat publicar. Jo vivia un gran moment i el poca-solta del veí no me'l podia espatllar. La novel·la prometia i la meva nova relació em feia immensament feliç. En els meus cinquanta anys la vida em tornava a somriure. I no havia estat fàcil; el divorci de feia dos anys m’havia passat factura; mai vaig entendre les queixes de la meva dona. Jo asocial? Si l’únic que feia era tancar-me per llegir i escriure! I ves, quina paradoxa! Justament la meva passió literària, la raó per la qual ella em va deixar, és la que ha permès redimir-me.

Vaig entrar a Documenta i una seixantena de persones m’esperaven. En una racó la preciosa Imma, radiant, em somreia d’orella a orella. Abans de seure al lloc previst, davant de tothom, li vaig fer una abraçada de passió poc dissimulada i plena d'esperança.