"TINA"

 

Finalment lliure! Ja en tenia prou d’una setmana de reunions, presentacions, sopars d’empresa... Tota una setmana, de dilluns a divendres, tancats en un hotel, veient les mateixes cares, i només fent feina, feina i més feina. I en el sopar de cloenda del divendres, en diuen sopar de gala tots vestits de fosc, corbata i camisa blanca, vaig decidir que aniria de pet a l’habitació de l’hotel a clapar. Estava massa cansat per sortir de nit com em proposaven alguns col·legues. Ja en tenia prou.

Desprès de la dutxa reparadora, amb el cos relaxat, em vaig ficar al llit ben determinat per dormir. Però ai! una cosa és el cos i l’altre el cap. Intuïa que em costaria molt adormir-me, que no me’n sortiria ni amb el recurs, normalment infalible, d’avorrir-me comptant respiracions. El soroll de fons de tants dies de reunions em passaria factura. Finalment em vaig decidir per baixar al bar de l’hotel i fer un parell de whiskys; potser trobaria algú amb qui xerrar una mica i passar l’estona; de nou a l'habitació ja no seria capaç de pensar absolutament en res i m’adormiria com un tronc.

El bar de l’hotel era un local bastant fosc i tenia pinta de bar musical. La música era lenta, molt lenta. En una petita pista central hi havia algunes parelles que ballaven molt arrambadetes. A la barra del bar vaig demanar un whisky doble amb gel i em vaig dedicar a observar la gent que ballava i escoltar la música, música pop, rock i soul dels anys 80. La dolçor de la música, l'alcohol i l'ambient convidaven a l’abandonament i sensualitat.

I va ser amb el segon whisky doble, quan sonava I will always love you, que gran Whitney Huston!, que la vaig veure. Seia tota sola, imponent, fumant en un racó poc il·luminat. Em sorprenia que estigués allà tota sola. Una dona com ella! I sí: em va venir la idea que potser podria demanar-li un autògraf. Per què no? Els famosos hi estan avesats. La idea va arrelar, i empès per la càlida beguda que ja sentia recórrer per les venes del meu cos, em vaig animar. Vaig tirar endavant, tot i tement que algun forçut guardaespatlles s’interposés i em barrés el pas.

- Em permet senyora? Li puc demanar un autògraf? ­-- vaig dir entre atrevit i vacil·lant.

- Cap problema jove. Amb molt de gust. Segui sisplau--va contestar amb veu greu i seductora però una mica rogallosa.

- El cas és que tampoc tinc res per escriure – vaig comentar tot palpant-me la jaqueta i acceptant la seva invitació mentre em presentava.

Immediatament la dona va treure una llibreteta i una ploma estilogràfica d’una bosseta de ma, em va donar la llibreta i em va dir que jo mateix arranqués un full en blanc qualsevol. Maldestre com soc i empatollant-me la llibreta em va caure de les mans i la vaig haver de recollir a les palpentes. Sé que ella m’observava divertida.

- Està nerviós jove?

- Una mica – vaig contestar -- Poder parlar amb vostè és tot un honor, com un somni. Conec molt bé les seves cançons. Fins i tot em sé algunes de les seves lletres de memòria.

Ella, fent cara de dubte i mirant-me encuriosida, va signar el full en blanc amb una dedicatòria i me’l va tornar. Vaig llegir: “For Josep. A pleasant company”. I clar, em vaig sentir afalagat i com si amb l’adjectiu pleasant em convidés a seguir conversant.

- Puc convidar-la a prendre alguna cosa?–vaig proposar tímidament.

- Oh! Moltes gràcies però avui ja he begut prou. No, no. Però vostè no es talli. Demani el que vulgui.

De fet amb la conversa jo ja era immensament feliç i no em convenia beure gens ni mica més. Un tercer whisky, encara que no fos doble, seria imprudent i tenia la vaga sensació que com més sobri estès tot seria millor. Per allargar el moment de glòria vaig optar per parlar de les seves cançons.

- Les seves lletres són molt intenses. M’emocionen. Parlen d’amor i passió i la música és molt expressiva.

- Miri jove. El preu de la necessitat, l’amor i la passió és, per moltes i moltes dones, altíssim. Hi ha molt de dolor al seu darrera. No sé si vostè ha comprés bé les lletres de les meves cançons i tot el que vull expressar amb la meva música.

El seu comentari em va sorprendre i em vaig sentir una mica tallat. No volia que la situació derivés a una conversa seriosa. Ella, ho va notar, i em va mirar d’una manera especial. Entre compassiva i carinyosa. Quasi maternal diria jo. Després d’un silenci més que evident, va fer un senyal a algú que xerrava amb el cambrer; l’interpel·lat va venir i ella li va dir alguna cosa a cau d’orella. Poc després la música va canviar sobtadament, i la melodia de Private dancer es va fer ben audible.

- Vol que ballem?- em va etzibar amb autoritat i per gran sorpresa meva.

Em vaig aixecar hipnotitzat, sense creure el que m’estava passant, i la vaig seguir a la pista de ball. Tot el seu cos i els seus poderosos malucs començaven ja a marcar el potent ritme de la música. I quan ja, en ple ball, ben agafats, la veu de la cançó deia allò de I’m your private dancer, a dancer for money I’ll do what you want me to do, i  sentia la dona enganxada al meu cos, els dos amarats d'una barreja de suors, vaig entendre de sobte allò que m’havia dit de la necessitat, amor, passió, preu i dolor.   

Un timbre fort i insistent va interrompre el moment. Vaig comprendre que mai havia baixat al bar de l’hotel, i que havia oblidat desconnectar l’alarma del mòbil. Eren només les 7 del matí. Recordant que dissabte era dia lliure, vaig canviar de posició en el llit i, amb el pensament de quina sort que no havia baixat al bar, em vaig posar a dormir, ara sí, relaxat i feliç.