"L' ARANYA MAI DEIXA DE TEIXIR"

 

El cap del partit i futur presidenciable, sempre havia temut a la preferida pels mitjans més poderosos, mitjans controlats pel partit i que eren l’absoluta majoria. Tard o d’hora governarien, i si no l’espifiava a ell li tocaria ser el futur president.

 

L’home, en el seu fur intern, admetia sense embuts les qualitats de la competidora. Ell se sabia un home gris que gràcies als seus assessors i guionistes, havia creat la imatge d’un polític seriós, aplicat, home d’ordre i bon gestor. Però també sabia que amb això no n’hi havia prou. En els debats parlamentaris, els temuts cara a cara, es sentia incòmode i la seva naturalesa real es posava en evidència: li faltava cintura quan era atacat, les seves invectives i ocurrències contra els governants eren poc oportunes, faltades de gràcia, i els seus seguidors les havien de compensar amb aplaudiments fora mida. Reconeixia, amb amargura, que ella tenia una qualitat presencial i simpatia de la gent del propi partit que a ell li mancava.

 

Li feia mal veure com la dona destacava per la seva lluminositat, encara que fanfarrona i que no veia postissa: vestia roba de colors vius, sovint de vermell, un toc fatxenda macarrilla, en fort contrast amb la foscor dels polítics que l’envoltaven. El seu maquillatge, ulls pintats i llavis vermells, buscaven un aire murri en consonància amb el discurs agressiu i despectiu contra els adversaris, discurs que accentuava torçant la boca, llavis tibats i comissures avall. La seva intuïció política amb els seus votants naturals, recolzada i creada per la premsa, era remarcable i sabia explotar les simpaties d'una bona part de les temoroses classes populars. Quan parlava en públic sempre ho feia amb el llenguatge de la gent del carrer, lluny de floritures i tecnicismes de difícil entendre, i s’omplia la boca amb la paraula llibertat amb una desimboltura i tranquil·litat mai vistes en la ideologia rància del seu partit; fins i tot, alguns de la cultureta abans dita progressista, li deien “la princesa de la libertad”. Venia alegria, llibertat horària de bars i xiringuitos i “viva la fiesta i los toros”. Defensora dels valors més nostàlgics del passat, la seva burla contra l’esquera woke era punyent provocant el deliri dels seus seguidors. Connectava perfectament amb les emocions de gent desconcertada per la crisi general, culpa, deia, dels que ostenten el poder que titllava d’il·legítims.  

 

La fins ara preferida feia una roda de premsa i el cap del partit i candidat seguia atentament les seves declaracions. Per primera vegada la veia clarament nerviosa: la dona defensava com podia, però demudada, a la seva parella, mi novio, denunciat per frau a hisenda i falsificació documental per la venda de mascaretes quan la pandèmia. Rebia també atacs per la difícil justificació de la vida de luxe que portaven, Maserati inclòs, sense la sospita de lucre deshonest.

 

La princesa de la libertad responia a tot plegat presentant-se com la víctima d’una conspiració política, injusta i mai vista, i fidel al seu estil, atacant maldestrament l’oposició.

 

L’home, el cap del partit, la veia molt tocada i insegura, a punt d’enfonsar-se. I tot i que el partit, amb l’ajuda descarada de la premsa amiga feia pinya per defensar-la, sabia que ella mai se’n sortiria.

 

Els ulls de l’home, abans somorts de temor, li brillaven ara lluents d’ambició renovada. I li costava dominar el seu somriure. Sentia que la seva posició de líder i candidat es refermava. 

 

Desconeixia però que les veritables forces de l’estat estaven teixint una nova teranyina.