"UNA ABSOLUTA INDIFERÈNCIA"

 

Dies i dies tancat entre quatre parets sense veure la llum del sol. Ni una maleïda finestra. Ni un trist rellotge de paret. No sé ni en quin dia visc ni quina hora és. Ja fa estona que demano ajuda i crido. Ningú ve.

Mai hauria pensat que els meus fills, els meus estimats fills, se’m traurien de sobre d’aquesta manera, i em deixarien en aquest desgraciat lloc de vells abandonat de la mà de Déu. Em vaig deixar convèncer. Que hi estaria molt bé, molt ben cuidat, millor que a casa, que en tenien molt bones referències, que em vindrien a veure cada setmana... I sí. Em van venir a veure cada setmana, dissabtes o diumenges, però això només va durar un parell de mesos. Després les visites es va anar espaiant. D’excuses moltes, i finalment ni això. Que si el treball, que si tenim molta feina, que més endavant... Res. Egoistes. Ingrats. I jo que els hi havia donat tot!    

I Sor Ignacia. Quan ve de visita amb els metges, o amb les infermeres, sap quedar molt bé. Em parla amb veu dolça però impostada, com si  jo fos una criatura. Dir que és falsa és poc! Com canvia quan estem sols! Em parla malament i em mira encara pitjor. La seva veu deixa de ser aguda, es torna greu, tallant, castigadora. I la seva mirada és freda, freda com el glaç. Em té mania i no se perquè. Sí, sí, ja sé que embruto molt els llençols, però és que són els bolquers que se’m belluguen i no se com m’ho haig de fer. No ho puc evitar.

Fa estona que crido i ningú ve. M’he embrutat. Ai, ai, ai. M’he de rentar com sigui o Sor Ignacia no m’ho perdonarà. M’hauré d’aixecar però és absolutament fosc. Per què m’han desconnectat la llum? He de fer un esforç i aixecar-me  a poc a poc, a les palpentes. Però el cos em fa mal. Pensa. I si em marejo i caic? No m‘hi veig en cor. Crido. Demano ajuda. Demano socors. 

La porta s’obra? Potser ve algú? Per què la porta s’obra tan lentament? No veig res. Pregunto i ningú contesta. Però jo se que hi ha algú. N’estic segur. Ara el sento al meu costat. No deixa que m’aixequi. Una ma silenciosa m’eixuga la suor freda del front. I del front llisca a poc a poc cap a la cara. Ara m’eixuga els llavis. No dic res, suspenc l’alè i deixo fer. És agradable. M’agrada i no em fa por. Ara sento paraules que no entenc, paraules com una pregària. Em consola. Tinc la boca seca, de tant seca em crema. Vull aigua. Vull demanar aigua però no puc. No em surt la veu, però ja tant li fa. Em sento bé. Més i més bé. I un alleujament sobtat.

I ara, flotant, sí veig. Sota una pàl·lida llum violeta Sor Ignacia em tapa la boca fent força amb una tovallola.

Jo, sense dolor, només sento una absoluta indiferència.


Comentaris

  1. Uffff, Mai he tingut por a la mort, però sí a algunas maneras de "viure"

    ResponElimina
  2. Som afortunats els que podem viure dignament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN ELLA EM CRIDA

"ALLÒ NO ERA VIDA"

I VAIG SABER QUÈ HAVIA DE FER