"ESCRIURE ABANS NO SIGUI MASSA TARD"
Després del diagnòstic, i una setmana de reflexió, es va proposar escriure’s cartes amb l’objectiu de “fer memòria”. Només va ser capaç d’escriure’n dues.
Carta primera.
Estimat Andreu. L'Andreu sóc jo.
Em dic Andreu Riera Vallalta.
En qüestió d’uns trenta dies tot
va ser molt ràpid. És així com va anar. D'entrada petits oblits: on són les claus,
què estava fent ara, què anava a fer, oblit de noms de persones i coses, en quin
dia de la setmana era i, en el carrer, cap a on anava...I aquests lapsus van
anar a més. Va arribar un punt amb parts del dia esborrats. Primer només alguns minuts, i més endavant quarts sencers, mitges hores i també més que hores.
Era com si perdés la consciència, com si deixés d’existir. En diuen Alzheimer.
Em van dir que acabaria perdent la capacitat d’escriure, de llegir, i que
deixaria de ser autònom.
I vaig recordar la imatge patètica d’aquell home alt, de cabells blancs i ben plantat, que caminava Diagonal avall, i vestia americana grisa i camisa blanca, encorbatat, sabates de xarol negra. Anava sense pantalons i tenia la mirada perduda. I amb la seva imatge molt present vaig decidir fer-me aquesta placa d’identificació que duc sempre penjada al coll.
La
trucada als meus fills per informar-los de la malaltia, va tenir un efecte immediat. Tot i viure un a
Suïssa, i l’altre a Dinamarca, en dos dies els tenia a casa i em van parlar. Havien
disposat un temps curt d’ajuda personal al pis de Llúria on visc i sempre he
viscut, i més endavant, quan fos necessari, m’ingressarien en un centre on hi
estaria molt ben atès. No em faltaria res. Tot i entendre la seva decisió, vaig
pensar, amb tristesa, que d’estar viva la meva enyorada Rosina, això no ho permetria.
Signat,
Andreu Riera Vallalta
Carta segona,
Estimat Jo. Andreu.
Soc jo l’Andreu. Em dic Andreu Riera Vallalta
Les coses han anat i aniran empitjorant encara més. La malaltia fa i farà el seu curs de manera irreversible, imparable. Perdré definitivament l’autonomia. M’hauran de cuidar del tot i els meus fills no ho faran, viuen massa lluny. De moment dos noies joves d’Hondures m’ajuden, són atentes i tenen molta paciència. La Rosina em va deixar fa un parell d’anys, una eternitat. L’enyoro. La ploro. Ni amb les ajudes funciono i tinc episodis agressius.
M’escric per llegir-me abans no sigui massa tard.
Demà aniré al banc amb la meva filla a signar papers per una previsió de fons per pagar el centre on aviat m’ingressaran. Una previsió per un màxim de 10 anys. No crec que visqui més; en cas contrari no ho sabré. Diuen que durant la malaltia, al perdre’s la consciència, el patiment no es percep. No ho sé, no ho tinc clar.
Ho he de recordar. Hauré d’anar al banc. Demà.
Em recollirà i m’acompanyarà la meva filla. Obrirem un compte corrent. Un compte amb
diners. Diners per les despeses del centre on m’ingressaran. Diners per un
màxim de 10 anys.
Signat.
Jo, Andreu Riera Vallalta
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada