"HOLA, ROSA"

 


-- Hola? Rosa?

-- Hola?

Alçant la veu.

-- Hola Rosa. Què em sents?

Amb veu també alta.

-- Perdona? No tinc cobertura...Penjo.

12 segons després. Encara alçant la veu.

-- I ara? Em sents?

-- Ara sí. Què vols Pere?

Amb to animós.

-- T’agradaria anar d’excursió aquest cap de setmana? A la muntanya. Com abans. A Núria. Aniríem a Núria. Ja saps: tren,  cremallera. I ens podríem arribar a Nou Creus, i després als Llacs de Carançà...

-- Però Pere. Has vist quin temps farà? Diuen que plourà.

-- Ni cas. Quatre gotes. Vinga va ! Digues que sí !

-- Ostres. No ho veig clar. No m’hi veig en cor.

-- No em diguis que una mica de pluja t’espanta.

-- Però...saps? Ja saps... fa temps que ho vaig deixar. No soc la mateixa. I tinc els genolls ressentits. Ho sento Pere. T’ho agraeixo, però no...

Una petita pausa, i ara amb veu de decepció.

-- Últimament sempre em dius no. Diria que estàs tipa de mi.

A poc a poc i amb dicció clara per fer-se escoltar.

-- Saps què passa Pere? Que tu sempre has volgut que et segueixi i sempre vas a la teva. Només m’has volgut per una cosa...

Amb vehemència.

-- Ha! Exageres. La cançó de sempre. I la coooosa t’agradava. Que potser hi ha algú altre?

Ara titubejant.

-- He quedat amb ...amb en Francesc...

Molest.  

-- Aquell poca-solta? Què et pot donar més el mitja burilla del Francesc?

-- Molt Pere. Ni t’ho imagines.

Amb tensió continguda.

-- Si surts amb ell, t’asseguro que te’n penediràs i quan el vegi...

Intentat posar calma a la conversa.  

-- Pere. Tranquil. No et passis. Som gent civilitzada.  

Amb to falsament tranquil i mossegant les paraules.

-- Molt bé, molt bé, molt bé. Ja em tranquil·litzo. Però digues. Alguna cosa et deuria agradar de mi! 

Ja farta i amb ironia.

-- Siiii. Les converses profundes que teníem de nit. Tan intel·lectuals.

A punt de rebentar i groller.

-- I una meda! Bé que t’agradava allò que fèiem. Com una gata en zel.

I ara castigadora.

-- En Francesc ho fa millor i...no és tan pedant com tú. Si. Pedant.

Histèric del tot.

-- Mira Rosa. Et vindré a trobar i del Francesc ja en parlarem!

Penja.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació