PRÒRROGA

 

(Inspirat en Stravinsky)

Les primeres llums de l’alba anuncien el nou dia, un dia molt especial, el dia de la gran celebració. Les tribus d’arreu, desprès de llargues treves, eixugar-se les llàgrimes i honorar els morts, han abandonat les velles, sagnants i inútils batalles. Han deixat de banda les seves diferències i, finalment han trobat la font del benestar; i no de guerra. Cóm havien estat tan cecs? Ara, la gent, de cultures i veus diferents, es mira i s’agrada. I avui, quan ja les primeres clarors apaguen les estrelles de la nit, joves i grans, exultants, surten dels seus caus amb ilusió renovada. Cal prepar-se i engalanar-se per la gran desfilada de migdia: aixecaran banderes i marxaran al so de trompetes, corns i timbales. 

I quan la llum del sol s'enfila rere els turons de la vall i ilumina la plana, inesperadament, l’incipient blau del cel dona pas a tots els colors del roig, primer amb tons tènues, després de sang encesa, i de ponent arriben núvols de ventres inflats i pesants, i un aire fred i tallant, inusual per la contrada, silencia la vall, el camp i les muntanyes, la piuladissa dels ocells, els renills dels cavalls i els mugits i bels dels ramats que, espantats, s'apressen als seus estables. 

Els homes, els caps de tribu, es miren inquiets i temen els funestos records de la vella memòria. Els joves i la canalla abandonen els preparatius de la festa i es busquen. No entenen què passa, es bloquegen, s’espanten. 

Un ritme pesant i somort creix lentament i sense pausa. Recorda el ritme i el so de les velles batalles. Sons greus i potents s’alternen amb els aguts i estridents dels metalls afilats, que tallen, que maten. El ritme en augment s’imposa al compàs de les passes. S’acosten. Ja son a prop. El terra tremola, el xoc imminent. El desenllaç inevitable. 

Confiats van enterrar les armes. 

Sobtadament notes llargues de corn anuncien retirada. El ritmes i marxes de guerra s’aturen. Què passa? A ponent la ciutat fortalesa de les altes muralles és en flames. La gent de pau respira. No s'hauran de vessar més llàgrimes. Fins quan?