"QUARANTA ANYS DESPRÉS"

QUARANTA ANYS DESPRÉS

L'advocat, en el seu despatx, contempla la fotografia de l’expresident que camina  escortat camí del piquet d’execució, i la nota manuscrita. En un intent de reparar la memòria històrica, el conviden a una reunió per denunciar la farsa del judici i la infàmia de la condemna. No és que s’identifiqui políticament amb el president assassinat, se’n sent lluny, però sÍ sent compassió i admiració per la seva dignitat durant les vistes, i sobretot davant l’escamot d’afusellament. 

I ara, quaranta anys després, els malson dels anys de guerra civil a  Mallorca, i el que va presenciar després, li pesen. 

De comú acord amb la família a finals de juliol del 36 va decidir fugir. Hereu de terres i masies la seva vida corria perill. El cotxe fantasma escombrava els pobles de la comarca i sabia que, en el millor dels casos, acabaria amb un tret al clatell. Casat de tot just feia un any, la seva dona, embarassada, es quedaria a la casa gran amb la companyia de dues germanes que en tindrien cura. De menjar no en faltaria, els masovers eren gent lleial.  

El 23 de setembre del 36, pagant sotamà i amb identitat falsa, va arribar a Palma via marítima. Seguint les instruccions rebudes, es va presentar a capitania militar. El van assignar al cos de justícia i va saber que ben aviat se li giraria feina. Poques setmanes desprès de la seva arribada, fracassada l’expedició dels 4.000 homes d’Alberto Bayo, calia jutjar la quarantena de milicians i les cinc milicianes capturades. El van enviar a Manacor per participar com advocat defensor en els Consell de Guerra dels dissortats presoners. Pura farsa i un malson. Els judicis eren ràpids, no més de 20 minuts: presa i registre de dades personals, circumstàncies de l’arrest, lectura de càrrecs, escoltar la defensa (pura formalitat), i dictar sentència que era sempre la mateixa i inapel·lable: Pena de mort davant d’un piquet d’execució. 

L’advocat recorda com maldava per argumentar allò de la obediencia debida.  I com era també inútil intentar tocar alguna fibra emocional dels membres del tribunal. Rebia mirades hostils, havia de callar i empassar-se la indignació. 

El sergent de la seva unitat, un bon home mallorquí “sergent xusquero” que quan estaven sols li parlava en català, era la única cara amable en aquell ambient tens i crispat. Un dissabte matí li va portar la bona nova. El seu destí aviat canviaria: en una setmana el rellevarien del seu càrrec de justícia militar, i el destinarien a una unitat de vigilància costera a la Serra de Tramuntana. Uns tres anys llarguíssims d’avorriment absolut, d’incomunicació i ignorància del que passava amb la seva família, i també de temptacions suïcides. L’únic consol: ja no veure`s més implicat en aquell malson de judicis militars.   

I va ser a l’abril del 39 que li van comunicar que a migdia rebria una trucada important. Era el seu pare que trucava des de Madrid. El final de la guerra era cosa de dies, l’exèrcit nacional estava a les portes de Barcelona. El pare, a Madrid, s’hi havia bellugat bé i el retorn del fill estava garantit. A Capitania de Mallorca ho tenien tot preparat per quan es declarés el final de la guerra. El pare l’esperaria al port de Barcelona, amb en Badia, el taxista de la família, i que no es preocupés per res. Tot anava bé, la seva dona l’esperava amb candeletes i coneixeria per fi la seva filleta, la Rosina, una preciositat i l’alegria de tots en aquells dies tan amargs. 

I tot va anar segons s’havia previst. Tot excepte una trucada. 

A la casa gran tot eren abraçades, petons i plors. Amb la seva dona, amb la preciosa Rosina, les germanes...I agraïments i també abraçades amb els masovers lleials. Unes setmanes de joia pel retrobament familiar però sense oblidar en cap moment el dol per la mort de tants i tants coneguts. 

Tot segons lo previst si no fos per la trucada de Capitania de Barcelona. Ell, jove advocat amb experiència en els consells de guerra, havia de participar per patriotisme i lleialtat al movimiento, en el judici sumari de Lluís Companys com ajudant del fiscal. De nou el malson, la infàmia, la pantomima. De nou participar en un consell de guerra de sentència ja dictada. 

Durant els dies del judici, la dignitat de l’home abatut però ferm i convençut dels seus ideals, de l’home que representava una política tan allunyada del seu món conservador, tan conservador, el va colpir i transformar definitivament. 

El 15 d’octubre, a trenc d’alba, va contemplar amb estupefacció i també admiració com l'expresident caminava amb pas vacil·lant escortat per dos guàrdia civils, en direcció al piquet d’execució. 

A l’advocat, en la soledat del seu despatx, li pesa Mallorca i li pesa Companys. Ara, quaranta anys després, decideix que sí. Assistirà a la reunió amb l’esperança que la denúncia de la gran farsa d’aquell Consell de Guerra li permetin una mínima redempció per no haver sabut jugar millor el trist paper que li va tocar. Desconeix però que la revocació de la condemna tardarà molts i molts anys en arribar, l'ombra del dictador, ja mort, és massa fosca i allargassada. 

A l'advocat li és difícil contenir les llàgrimes.