DES DE LA ROCA MÉS ALTA

Des del turó del far, a la roca més alta, l'home contempla el sol naixent que tenyeix el cel seré i el mar encalmat de roig encès. L’aire fresc del nou dia remou amb suavitat el canyissar de la torrentera i la pineda, a tocar de l’aigua. Les blanques gavines alcen el vol pacient en direcció a la llotja del port, mentre la petita colònia de corbs marins espera, des de les roques, batent les ales. 

En la pau que l’envolta es disposa i s’aplica per seguir les tècniques de meditació, fa temps ben apreses. 

Amb les cames creuades i l’esquena ben dreta, respira lenta i profundament, tanca els ulls, relaxa la cara i a continuació totes les parts del cos. Centra l’atenció en el seu interior. Inhala i exhala i la seva respiració avança i es va fent, paulatinament, lenta i profunda sentint com l’aire entra i surt suaument dels pulmons, les pulsacions a les temples i el batec del seu cor. Ja no sent ni el lleuger fregadís de les branques dels arbres, els matolls de la duna, ni la remor de les canyes, ni l’alegra piuladissa dels ocells, ni el bressar de les lentes onades a l’areny de la platja. 

No obra els ulls però ho veu tot: el mar quiet, les ales obertes d’ocells aturats en ple vol, uns peixos voladors suspesos damunt la superfície de l’aigua, i una papallona blanca d’ales fràgils, estàtica, damunt els joncs ja secs de la torrentera sorrenca. En la plenitud del temps aturat, l'home sent fondre’s en el tot i en l’eternitat plaent més enllà de la vida. 

De nou les remors de l’aire als arbres, les mates i les lleus onades, i el vol erràtic de la papallona blanca. No tem el destí ineluctable.

Però encara no. Estima la vida, el mar, les muntanyes, les persones, els animals i les plantes.