MOHAMED

 



Mohamed no tenia més opcions. O arriscar-se creuant el desert i un cop a la costa del nord d’Africa pujar a una embarcació que el duria a Canàries i de Canàries a la península, Barcelona, o quedar-se a Sierra Leona per acabar a la presó de Freetown, acusat d’haver participat a la guerra dels diamants fent costat a les tropes de Libèria. 

La seva família, amb gran esforç, havia reunit els 3000 dòlars demanats pels intermediaris i ell no els podia decebre: havia d'anar endavant i fugir del país. Un cop a Barcelona, on hi tenia contactes, treballaria de valent i estalviaria perquè el seus pares i germà poguèssin comprar els bitllets d’avió, visitar la ciutat com si fossin turistes, i també quedar-s’hi. 

La travessa del desert, quatre llarguíssims dies de camió en cabina tancada amb cinc homes joves com ell, va ser dura però sempre esperançada. Cosos frec a frec i entumits, calor tòrrida de dia i fred de nit. El conductor i el seu acompanyant parlaven poc i, a ells, no els hi dirigien la paraula. Es limitaven a assegurar que encaixonats entre la càrrega, en l’espai reduïdíssim, no es deixessin veure. Dos cops al dia aigua, arròs fred i pa sec, i només de nit baixar del camió per estirar les cames. En Mohamed sabia la comèdia que representaven: no deixar-se veure era pura formalitat: els tres control militars que es van trobar es van resoldre de manera ràpida: a l'entrega d'un sobre tancat seguia la marxa.  

I el quart dia, ja de nit i a tocar de platja, els van fer baixar del camió, i van ser portats a un barracó no massa gran, sense finestres i mal il·luminat per un trist llum de petroli. El que primer va veure en Mohamed va ser cares fosques, suoses i cansades, boques obertes, dents blanques i ulls que se’ls miraven. Eren una vintena d'homes joves, uns seien a terra i d'altres estirats dormien o descansaven. En silenci els hi van fer lloc en el fons del barracó, lluny de la porta. Un breu xiuxiueig i el ronc dels pocs que devien dormir, trencats de tant en tant per sobtats i queixosos gemecs, van fondfre la imaginació i el cor d’en Mohamed en foscos presagis. 

Poques hores després, just a l’alba, 5 homes armats, els van despertar i apressats conduir a la platja. La lluna quasi plena, mig amagada, il·luminava la mar encalmada, l’arena, i l’embalum d'una barca. En Mohamed va saber que la perillosa aventura tot just començava: la barca era una inflable amb motor fora borda on difícilment s’hi podrien encabir tots els homes que esperaven. 

En Mohamed no es podia tirar enrere. Hauria de seguir sabent que se la jugava.

Comentaris

  1. Flor Iñigo15 d’octubre del 2025, a les 23:31

    Quant patiment. Nietzsche deia "Déu ha mort" i remarca la necessitat de la humanitat de crear els seus propis valors. Estem trigant massa perquè tal com estem, “Aquí no se salva ni Déu! Quin patiment més profund.

    ResponElimina
  2. ramon16 d’octubre del 2025, a les 2:00

    Sí. I l'univers gira indiferent al devenir de l'home.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació