EL RETORN

 

El juliol del 77, quan el seu fill només tenia 5 anys, aprofitant que havia de supervisar unes suposades obres a Rio de Janeiro va decidir deixar-ho tot i quedar-s’hi a viure. Ho havia de fer. O escapar o afrontar el risc del deute impossible de les seves partides de pòquer. No gosava explicar-ho a la seva dona, sabia que mai el perdonaria. Fugir era l’opció encara que li dolia especialment pel seu fill.

I així va ser. A Rio va tallar tota la comunicació amb la seva dona i el fet de que els seus pares fossin ja morts de feia temps, i ell fos fill únic, facilitava la desconnexió. 

Hostatjat en una pensió barata, no li va ser difícil trobar feina de cambrer en un dels xiringuitos de Copacabana; però en un any de treballar-hi ja en va tenir prou. Era jove i el cos li demanava oblidar. El cuquet d’experimentar una vida nova va fer que s’unís a un grup de hippies que feien vida a prop de la platja. I amb ells ho va provar tot: marihuana, coca, també  ayahuasca, i tan de sexe lliure com desitjava. 

Després d’un parell d’anys de disbauxa extrema, comprenent que allò no podria durar sempre, va abandonar el grup i va decidir emprendre camins diguem-ne més convencionals. Es va posar a treballar de cambrer al restaurant Joâo Copacabana Beach feina que no va durar tampoc gaire. La filla de l’amo, deu anys més jove, el va seduir, de fet va ser ell qui es va deixar seduir. Tenien trobades furtives, d’amagat del seu pare, que no li tenia cap mena de simpatia. Veient a venir problemes, abans que l’home el despatxés, va tocar el dos.  

Per tallar amb la noia del Joâo, va hostatjar-se en una pensió a l’altre punta de la ciutat, i es va entrar a treballar de barman en el torn de nit d’un local de copes quina clientela era gent adinerada. Allí hi va descobrir opcions molt més lucratives: seduir  de mitjana edat riques i  necessitades. El seu físic l’acompanyava i en aquesta feina hi excel·lia, tenia traça. I les coses li van anar tan bé que va deixar el bar de copes i es va posar a treballar pel seu compte. Sempre al servei de senyores. Però també això, com totes les coses de la vida, tampoc podia durar sempre. I no és que fos per voluntat pròpia. A partir dels cinquanta el negoci ja no era tan fàcil i ell no sempre n’estava a l’altura. La competència d’homes més joves era dura i el seu cos li començava a passar factura. També degut al ritme de vida que havia de portar, i al fet que les clientes disminuïen, els seus estalvis van començar a ressentir-se. 

A còpia de lliçons de realitat va comprendre la necessitat d’un nou canvi i una idea va anar prenent forma i força en els seus pensaments. Enyorava Barcelona on l’únic contacte que li quedava era la seva dona i el seu fill cruelment abandonats, i pensvan que dels diners que devia, la gent del pòquer ja se’n hauria oblidat. Encara que el seu desig era fort, sabia però que no podia tornar i fer com si no hagués passat res. Com si els 20 anys no fossin res. Tenia molts dubtes. L'addicció al joc d'amagat de la seva dona i la fugida eren imperdonables i la barreja de penediment i remordiments van començar a ocupar pràcticament totes les hores del seu dia. De seguir a Rio, lluny de Barcelona, embogiria. Havia de tornar fos com fos i després ja es veuria. 

I amb els pocs estalvis que li quedaven i amb aspecte derrotat,  es va presentar a Barcelona. Amb tota la intenció, es va hostatjar a un hotel de Pau Claris, pràcticament al davant de la casa on havia viscut amb la seva dona i fill. Ara ella tindria 47 anys i el fill 25. No tenia ni idea de si encara viurien al mateix pis, però era l’única pista que tenia. Després d’una nit de donar voltes i voltes al llit sense haver pogut dormir, a les 8 del matí, amb els nervis a flor de pell, es va plantar al carrer disposat a observar sense ser vist. Passejant amunt i avall per la vorera contrària a la que havia estat casa seva, i fumant compulsivament, va haver d’esperar només una mitja hora per veure-la sortir. El  cor li va fer un daltabaix. No anava sola i de lluny li va semblar que no estava gaire canviada. Portava un abric vermell i l’acompanyava un home d’uns cinquanta anys que arrossegava un carret com per anar a comprar. Parlaven animadament, es miraven els ulls  i no deixaven de somriure. 

L’home, amb gran abatiment, va deixar caure la cigarreta a mig fumar, la va mal trepitjar com per apagar-la, i es va encaminar lentament amb el cap cot, i calma impostada, en direcció al Passeig de Gràcia. 

El que va passar després era bastant previsible: no va trobar feina i de mica en mica els seus ingressos van anar minvant fins al no res;  en un parell de mesos es va veure obligat a dormir al carrer i viure amb l’ajuda d’una de les entitats socials de la ciutat. 

Vaig invertir unes quantes nits a les arcades del Passeig Picasso, i unes quantes ampolles de vi, perquè em fes confiança i m’expliqués la seva vida. Pocs dies després va acceptar la meva proposta d’ingressar a un dels pisos d’Arrels i, una setmana després de l’ingrés, l’home va desaparèixer i encara, dos anys després, no n’hem sabut res més. 

I sí amiga meva. Haver vist El Retorn d'Ulisses m'hi ha fet pensar. L'home de qui et parlo no va tenir però un Telèmac que el busqués, ni molt menys una pacient Penèlope que l’esperés.