AMORS, DESAMORS I HIPOCRESIES

 

La Marisé semblava absolutament feliç. Li agradava viatjar i Venècia li encantava. La Victòria, que l’acompanyava, no pas per ganes si no per la relació que tenia amb ella i el Juan Ramon, el marit, l’observava i no s’acabava de creure a on havien anat a parar.

La Marisé, de jove, era la clàssica pija superficial, d’aparent poques llums, però molt simpàtica, i que queia molt bé a la gent del seu ambient. Després de casada amb el Juan Ramón, advocat que treballava per l’Opus, va anar canviant: es va tornar estirada i va començar a freqüentar ambients de sotana i missa diària, un canvi sorprenent que molts entenien però que es comentava com un secret a veus. I quan rondava la quarantena alguna cosa important li devia passar. Ja no se la veia tan segura d’ella mateixa i aparentment feliç, continuava seriosa però se la veia ullerosa, com cansada d’un mal viure i força  desmillorada. Però, per sorpresa de tothom, quant es preveia que aviat se’n sabria la raó, una greu malaltia o problemes de parella o el que fos, en uns 3, 4 mesos va haver-hi un nou canvi. De sobte va tornar a ser la d’abans. L’alegre, riallera i simpàtica que havia estat de soltera i més important encara, deixant de ser la pija i estirada que tothom coneixia.  

I la Marisé, mentre feliç a Venècia feia fotografiares envoltada de coloms, i dels ocellets al cap que tenia, pensava també en les estranyes circumstàncies del viatge. La descoberta de la infidelitat del Juan Ramón li va canviar la vida. D’entrada plors, retrets, excuses, amenaces...Però no hi ha res que se'm duri. En molt poc temps ella i el seu marit van entendre que no convenia separar-se. Havien d’aguantar fos com fos. Ell es guanyava molt bé la vida amb els temes de l’ Opus, i no li convenien els escàndols. I ella, com que no tenia ofici ni benefici, l’empresa familiar de tercera generació havia fet fallida, era absolutament depenent dels diners del seu home. I finalment, no podia ser d’altra manera, van arribar a un acord: dormirien en habitacions separades, ella seguiria portant la casa amb les dues minyones de servei, i ell li obriria un compte corrent al seu nom amb ingressos mensuals ben substanciosos i podria gastar el que vogués sense donar cap mena d’explicació. 

La Marisé, dotada d’un extraordinari instint de supervivència, s’hi va adaptar ràpidament, a canvi hauria d’aguantar les aparences incloent-hi la missa setmanal de mantellina, i de tant en tant les hipòcrites trobades i reunions amb gent addicte a les sotanes. No li importava. El preu valia la pena. I també valia la pena fer els ulls grossos i admetre que el Juan Ramon seguís veient-se amb la seva amant. La Marisé sabia qui era ella, però tema delicat, preferia fer com si ho ignorés del tot. I no li importava. Les trobades furtives que mantenia amb el jove monitor de les classes de tenis bé valien la pena i haver de suportar a la Victòria al seu costat. Havia ja deixat d’odiar-la i de fet li feia  més aviat pena. Era l’amant condemnada a portar una vida amagada.