LI PLAURIA TAMBÉ A ELLA VIURE EN AQUELL PISET?

La Dolors, mentre caminava desastrada i una mica ranca tot sortint de la sessió setmanal de teràpia, seguia com sempre rumiant sobre la seva vida. 

No havia estat ni era una dona feliç. A diferència del seu germà no havia estudiat una carrera; el seus pares l’havien encaminat a fer estudis de comerç, taquigrafia, una mica de comptabilitat i para de contar: Tenien la idea que després es ben casés, amb un noi treballador i bona persona, i que es preparés per ser una bona mestressa de casa, tenir cura del seu marit i dels fills que el bon Déu li concedís a tenir. 

Però res va ser com s’esperava. No hi va haver manera que trobés promès. Alguns deien que era una noia trista i avorrida, d'altres que li faltava coqueteria, gràcia en el vestir i que, de fet, no feia res per agradar. La Dolors sabia però quin era el seu problema: no li agradaven els nois i sí, en canvi, se sentia atreta per certa mena de noies. Conscient però que això no era acceptable, escandalós i fins i tot pecaminós, s'ho guardava ben endins tancat amb clau i forrellat; es va fer el ferm propòsit de renunciar a una vida de parella. Seria soltera i fora problemes. 

Morts els pares, i amb el germà distant, mai s’hi havia entès, no tenia amics ni amigues ni cap mena de vida social. Treballava en els arxius de l’ajuntament, en unes dependències grises, ubicades en un soterrani de barri sense llum natural. Una vida de sexualitat reprimida, i la seva soledat, la van abocar a l’alcoholisme. Sentia que la beguda li donava l'escalf que hauria volgut trobar en altres cossos, i li despertava la voluptuositat negada. I va ser gràcies a una caiguda nocturna, commoció cerebral i tres costelles trencades, que es va fer el propòsit ferm d’intentar canviar de vida. Els metges de l’Hospital Clínic que la van atendre durant els cinc dies d’ingrés i sobretot a una psicòloga que dirigia grups de teràpia de desintoxicació, van ser determinants. 

D’entrada va demanar la baixa a la feina, va seguir les sessions de teràpia recomanades, i va decidir renovar el mobiliari del piset on vivia. Va llençar els vells mobles avorrits, mobles de mals records heretats de la família, el va omplir de mobles Ikea, mobles sense males memòries, i va fer pintar les parets ben blanques i les va decorar amb làmines d'art de colors ben vius.   

Uns mesos després veiem a la Dolors, amb aire animat i pas ferm, que arriba a casa seva. Puja a l’ascensor i s’atura en el pis on viu. Tot just obra la porta de l’ascensor, abans de posar el peu en el replà, sent els lladrucs de la Fosca que, com sempre lleial, l’espera. Quan hi entra, la gossa, bellugant-se embogida d'alegria, li salta al seu damunt, i la festeja, com fa sempre. La Dolors somriu com mai ho havia fet. Això és casa seva, el seu piset alegre i acollidor, i això és tot el que, de moment, ella vol. 

I es pregunta si a aquella dona jove que ha conegut a Elizalde, li poden agradar els gossos i li podria agradar viure amb ella a casa seva. Els ulls de la Dolors són ara somiadors.