SI VEUS LES ORELLES AL LLOP...

 

Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi menjar cada dia, calcular molt bé la quantitat, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques, i evitar la proliferació d’algues.

Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets, va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens, però persistia en no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primers dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant un remolí tèrbol de brutícia. En pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter, cadena i aigua avall.

I mentre tot això veia, pensava. Ell i la seva dona, des que s’havien jubilat, portaven una vida amb pocs estímuls, avorrida. El barri on vivien, abans agradable i ara degradat, ja no els hi agradava. Casa seva, un piset minúscul, demanava a crits una mà de pintura i també la renovació de cuina i bany. La casa, en un any de pluges i molta humitat, va començar a presentar signes de floridura. Tot era vell, resclosit, i l'aire ho impregnava tot d’un tuf desagradable.

I a l'home els malsons se li van presentar de manera impietosa i recurrent. Ell i la seva dona tenien el cos mullat, respiraven amb dificultat boquejant en aigua tèrbola i llefiscosa, algues i cossos morts fregaven lliscosos la seva pell. En aquest punt del malson feia un bot sobtat i un crit de pànic, despertant la seva dona que se’l mirava amb ulls esbatanats d'espant i alarma.

(Ara el relat opta per 2 finals possibles. Final 1 negatiu, Final 2 positiu. Pots escollir)

Final 1.

Calia prendre una decisió. Calia fugir d’aquella casa. La idea era clara. La posarien en venda i amb els estalvis que tenien i tirant de la pensió, anirien a viure al poble dels seu avis. Un poblet petit i de pocs habitants situat a les terres seques de ponent. Llogarien una caseta i reiniciarien una nova vida.

I ara els veiem intentant sortir de casa, però les finestres i les portes estan barrades. Les parets ennegrides i la casa desendreçada. Criden i xisclen demanant auxili i no hi ha resposta.

Serà cosa d'hores que rendits, s’ajauran a terra i, boquejant, respiraran feixugament sense esperança.

Final 2.

Calia prendre una decisió. Ja feia temps que en parlaven i l’aquari i els malsons van disparar l’alarma. A la seixantena tenien encara molta vida per davant i havien de reaccionar. En aquell pis i aquell barri ja no hi podien seguir vivint. La idea era posar el pis en venda i llogar aquella caseta tan bufona prop de la costa de parets blanques i lluminoses, tot un bé de Déu, de promeses i dolç futur.

I ara els veiem feliços de bracet, sortint de l’enèsima sessió de teràpia de parella, dirigint-se a les oficines de l’API on els esperen amb els papers de la venda del pis i el contracte de lloguer, amb opció de compra, de la caseta de la costa. 

Una nova vida els espera.