SI VEUS LES ORELLES AL LLOP...

 

Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi menjar cada dia, calculant molt bé la quantitat per no passar-se, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques, i evitar la proliferació d’algues.

Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens però persistia en no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primer dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant un remolí de brutícia. I en pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter, tirar cadena i aigua avall.

I mentre tot això veia, pensava. Ell i la seva dona, des que s’havien jubilat, portaven una vida amb pocs estímuls, avorrida. El barri on vivien, abans agradable i ara degradat, ja no els hi agradava. Casa seva, un piset minúscul, demanava a crits una mà de pintura i també la renovació de cuina i bany. La casa, en un any de pluges i molta humitat, va començar a presentar signes de floridura. Tot era vell, resclosit, i l'aire ho impregnava tot d’un tuf desagradable.

I a l'home els malsons se li van presentar de manera impietosa  i recurrent. Ell i la seva dona tenien el cos mullat, respiraven amb dificultat boquejant en aigua tèrbola i llefiscosa, algues i cossos morts fregaven lliscosos la seva pell. En aquest punt del malson feia un bot sobtat i un crit de pànic, despertant la seva dona que se’l mirava amb ulls esbatanats d'espant i alarma.

(En aquest punt el relat opta per 2 finals possibles. Final 1 negatiu, Final 2 positiu. Pots escollir)

Final 1.

Calia prendre una decisió. Calia fugir d’aquella casa. La idea era clara. La posarien en venda i amb els estalvis que tenien i tirant de la pensió, anirien a viure al poble dels seu avis. Un poblet petit i poc poblat situat a les terres seques de ponent. Llogarien una caseta i reiniciarien una nova vida.

I ara els veiem intentant sortir de casa, però les finestres i les portes estan barrades. Les parets ennegrides i la casa desendreçada. Criden i xisclen demanant auxili i no hi ha resposta.

Serà cosa d'hores que rendits, s’ajauran a terra i quiets, boquejant, respiraran feixugament i sense esperança.

Final 2.

Calia prendre una decisió. Ja feia temps que en parlaven i l’aquari i els malsons van disparar l’alarma. A la seixantena tenien encara molta vida per davant i havien de reaccionar. En aquell pis i aquell barri ja no hi podien seguir vivint. La idea era posar el pis en venda i llogar aquella caseta tan bufona prop de la costa de parets blanques i lluminoses, tot un bé de Déu.

I ara els veiem feliços de bracet, sortint de l’enèsima sessió de teràpia de parella, dirigint-se a les oficines de l’API on els esperen amb els papers de la venda del pis i el lloguer, amb opció de compra, de la caseta de la costat. 

Una nova vida els espera.