RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  L’home obra la porta del seu despatx, empentant-la, i tot enfurismat entra al menjador on la seva dona, tensa, l'està esperant.  Amb ira en prou feines continguda l'home dispara: - La Mariona ha trencat el llum de taula. - Quin llum? - L’antic. - El del teu despatx? - Sí. Ja saps que no pot ser cap altre. El del meu despatx. El llum de taula. - Segur que ha estat la Mariona? - I qui si no? Només som 3 els que vivim en aquesta casa. - Ah! - Ja saps que em va costar una picossada. Una peça única d’antiquari.  - Ja. Molt bé. Me’n vaig. - Com que ja i que molt bé ? Com que te’n vas! I et quedes tan ample ? Quan tornis vull que em portis la teva estimada Mariona al meu davant ! Només ella pot ser la responsable. Mai m’ha acceptat com a pare ! Sempre m'ha vist com un padastre distant ! - M'en vaig i no tornaré. - Com que no tornaràs? Què dius ? - No tornaré i a ella ja no la veuràs mai més. - Però què cony passa aquí ? Què vol dir tot això ? - Tu...

  Els hi agradava trobar-se sovint. Per desembre del 1999 , per celebrar l’entrada del 2000, van decidir fer un viatge a un indret que fos una mica especial, però no massa lluny: van escollir una masia rural d’un poblet preciós del Pirineu , cota 2000, envoltat de neu permanent.   Il·lusionats, tot preparant l’anada, van recordar el naixement i principis de la seva amistat. Ja des dels primers anys d’Universitat, van descobrir les seves afinitats: estudiaven en grup, compartien valors, gustos i aficions; i van decidir també compartir activitats més enllà de les estrictament acadèmiques.   Tenien un record molt especial de les escapades a la platja. Hi solien anar molt ben preparats: en un cabàs de vímet hi apilaven de tot; a banda de banyadors i tovalloles, també pilotes i pales, doncs els hi agradava molt pilotejar a la sorra i sobretot a trenc d’ones; i hi portaven també els bocates i carmanyoles amb amanides fredes, i begudes pel dinar...i no hi podia faltar mai ...

  Escric allò que m’inspira: dolços records d’infància i adolescència; també malsons tinguts, com el del meu fillet nadó dalt d’una lleixa alta i primparada; l’agonia d’un vell cavall esventrat a la carretera; els conflictes emocionals entre persones; el pas del temps, inexorable, vertiginós i anunci de la mort; la violència sobre les víctimes innocents amb guerres absurdes, tots perdedors; el futur del planeta, escalfament, pujada d’oceans, milions d’habitants damnificats, perill nuclear; les singularitats disruptives: Intel·ligència Artificial, relació humans i robots, enginyeria genètica, convergència de móns distòpics...  I com passo de la idea a l’escrit? Amb la idea inspirada, la més present i punyent, la imagino situada en un conflicte, i escric manualment i a raig, esbossos d’històries breus que s’hi relacionin. Desprès de tres o quatre intents, selecciono la que em sembla millor i la reescric. Cuido que cada paràgraf   expressi una idea i motivi llegir el següe...

65 anys desprès de la primera versió del Metavers de Mark Zuckerberg, després de múltiples proves, va néixer per fi l’ Hipermetavers. El món real i el món virtual ja no es distingien. Ara ja no calien ulleres especials: era suficient amb uns nous dispositius interficials i un senzill autoimplant d’un nanoxip, entre cella i cella,  d'aplicació totalment indolora i sense deixar cap mena de marca. Amb l' Hipermetavers el món anhelat, el món imaginat per fantasiós que fos, ja era possible; havia arribat l'hora de la mort desl desitjos insatisfets. I l’èxit comercial va ser tan fulgurant, de fet exponencial, que la producció de dispositius interficials i nanoxips maldava per cobrir les comandes que arribaven d’arreu del planeta. Semblava que tothom volgués viure l’experiència.    En el despatx de la Gestora de la Corporació Mundial tot eren cares llargues. Les coses no funcionaven i semblava que el món estava a punt d’aturar-se. L’absentisme començava a ser evident a tots ni...

  El teu ressentiment venia de lluny. Ja de petit estaves en contra del teu germà: feies les coses millor que ell però el pare el preferia. Era la nineta dels seus ulls, el gran, el que seria l'hereu. Et sabies més llest i pensaves que podries revertir la preferència. I et vas proposar demostrar-ho: sempre disposat i ràpid, eres el primer en oferir-te per totes les tasques del mas per feixugues que fossin. Feies mèrits a dojo, però ai! era inútil. Sabies que el pare seguiria preferint-lo. No  canviaria mai l’herència: la tradició pesa.   Finalment vas prendre la decisió. Quan vau sortir a caçar, no t’hi vas pensar gaire: amb el germà confiat i distret, el vas empènyer,  amb un cop ben fort,  per l’esvoranc de la gola del llop.   Avui tampoc dormiràs i estàs cagat de por. Demà t’executaran.

  A trenc d’alba el bosc espès comença a despertar. La llum de les estrelles dona pas a la incipient claror del dia. La piuladissa dels ocells substitueix les remors minvants de les bèsties nocturnes. El sol de llevant tenyeix el cel de roig intens. Dalt de l’arbre el mascle no ha pogut dormir. Inquiet mira les dues femelles que amb les seves cries el guaiten plenes de dubte. Intueixen que aviat, molt aviat, les coses canviaran: temen el futur incert.   Tot i la seva inseguretat, el mascle es decideix. No té alternativa: tard o d’hora li arribarà el moment. Baixa de l’arbre amb cautela. Al mig de la clariana infla el pit, separa braços i cames, agafa aire i serra les dents amb posat intimidador. De sobte sent un gran soroll de bardissa que ve del costat esquerra. Sense temps de reaccionar el món s' enfosqueix i deixa de sentir.   Al mig de la clariana rau el vell mascle amb el cap esberlat com una magrana, ben a prop hi ha un roc punxegut tacat de sang. Una massa gela...

       Ens agrada la casa perquè a banda d’espaiosa i tenir de tot, és un refugi quasi segur al bell mig del no res (quan la pràctica totalitat de la població viu apinyada en megaciutats brutes, contaminades,   i decadents). Un refugi que representa una relativa possibilitat d’escapar del control governamental, si més no per un cert temps. Hi estem bé la Marta i jo, hi vivim feliços i com confiats; és una autèntica bogeria: la casa és de fet massa gran i amb els nous ginys de detecció d’amagatalls tard o d’hora ens enxamparan. Fem la neteja pel matí, ens llevem ben aviat, i a les 11 aproximadament ella s’encarrega de la revisió dels mecanismes de vigilància i seguretat, i jo me’n vaig cap a la cuina. Dinem a migdia i desprès ja no queda res pendent fora d’uns quant plats bruts. En acabat comentem les últimes noticies de la ràdio lliure, que encara funciona, i sovint ens vantem de com hem estat capaços de fugir de ciutat i evitar els exploradors del govern. P...