"RES VA SER COM ESPERÀVEM"

 


Teníem totes les condicions per ser una parella feliç. Ens vam casar ben enamorats. Jo tenia una feina ben pagada en unes assegurances, i tu també treballaves, de funcionària a l’ajuntament. Ens guanyàvem bé la vida i amb una hipoteca vam poder comprar un pis a la Diagonal, a tocar de mar. I vam decidir tenir fills.

El primer ja de petit no era gens agraciat. Responia poc a les moneries que li feien. Es mostrava inquiet i rebec amb els desconeguts i només es relaxava quan estava a casa. La seva infància va ser complicada: psicòlegs, problemes a l’escola, bulliyng. I l’adolescència va ser pitjor. Sovint es tancava a la seva habitació i no es volia comunicar amb ningú. Es passava hores i hores enganxat a la play i jocs de rol en el seu maleït PC.

La nena, 3 anys més petita, se’n va ressentir. El seu germà no volia mai jugar amb ella i sempre que podia li feia la guitza.  Plorava sovint també tancada a la seva habitació. Intentàvem intermediar però no ens en sortíem. I amb els anys l’ambient familiar es va anar enrarint. Ell, ja en estudis de grau, es feia amb uns pocs amics que no coneixíem, i seguia distanciat de nosaltres. I la noia, a l’ institut, també la vam anar perdent. Es passava els dies amb unes amigues a la biblioteca del barri, se suposava que estudiant, i el caps de setmana no li veiem el pèl. Freqüentava discoteques i va canviar de manera de vestir: primer es  va decantar per roba de poc color, tons negres i grisos, per acabar vestint punky amb detalls gens del nostre gust.  La meva dona i jo ho vivíem molt malament.

Amb els nostres fills res era com havíem esperat quan ens vam casar.

I l’horror va petar a la nostra cara i els nostres cors. El dia següent dels fets, la policia ens va explicar com havia anat tot plegat: el noi, en les seves hores d’ordinador, s’havia unit a un grup local inspirat en els INCEL nord-americans. Nois especials, poc agraciats, per qui les noies no hi demostren cap interès, no els veuen atractius. Ells, ressentits, reaccionen proclamant odi etern a les noies i fan promesa solemne de celibat. A les seves pàgines web comparteixen jocs que simulen actes violents, principalment  contra el sexe femení.

Saber que la nostra filla havia estat implicada en l’assalt i matança dels INCEL a la discoteca, ens va enfonsar. Mai hauríem imaginat que fos ella, precisament ella, qui va matar al seu germà i no a l’inrevés.

R.

Comentaris

  1. Un relat punyent, esgarrifós...un drama actual!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desgraciadament. Un relat extrem però no menys real.

      Elimina
  2. Un relat una mica massa dramàtic però molt ben escrit, enhorabona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. Pujat de to. Ho reconec. Sí punxes INCEL a internet veuràs com de malalts estan aquesta gent.

      Elimina
  3. Relat dur. Però que ens pot ajudar a saber i comprendre que davant de situacions molt complicades i difícils, els pares, la societat en general i els governs, hem d’escoltar i obrir el ulls i treballar tots plegats, per difícil que resulti, per ajudar a les persones que pateixen per sentir-se diferents o rebutjats puguin tenir una oportunitat de deslliurar-se del odi. Molt complicat tot plegat.
    Flor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari. 100% d'acord. En el relat tots fallen: els companys d'escola, els mestres, els pares...i la societat organitzada en l'educació de valors. Una ficció ben real.

      Elimina
  4. Bé, Ramon!Un relat perfecte per fer tertúlia sobre educació! Després de 30 anys treballant a les escoles,opino que fills desde petits imitan els pares.

    ResponElimina
  5. I després, a vegades, és massa tard.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN ELLA EM CRIDA

"ALLÒ NO ERA VIDA"

I VAIG SABER QUÈ HAVIA DE FER