RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Nàufrag d’oceans infinits, perdut en el seu immens desert, fa dies que no dorm. La intensa blancor de lluna plena entra pels finestrons entrebadats, domina el seu espai, i il·lumina els llençols en anunci de futur sudari.   Cap cot, pas lent, i arrossegant el peus, l’home abandona el desolat i gastat territori testimoni de tantes batalles no sempre ben guanyades i ja fa temps perdudes. Segueix obstinadament l’ombra que la lluna, camí de ponent, projecta allargassada al seu davant. A l’ampla i sorrenca platja, davant del mar encalmat, retut, s’abandona i jeu.   La nit reviu en la seva foscor i milions d’estrelles encenen el firmament. L’home, ara centrat en la seva petitesa i sentit de viure, es contempla anhelant i interrogant-se. Es veu materialment buit. La plenitud del buit immens, buit còsmic, que les partícules elementals trenquen en forma de petits i distants punts brillants que oscil·len i vibren contínuament. Uns més petits, esmorteïts, altres més brillants ...

    Discutien sobre les grans tragèdies de la humanitat: catàstrofes naturals, pandèmies, fam, guerres, i també sobre l'apocalipsi final que ben segur ens espera. Els més saberuts culpaven a la cobdícia de les elits, origen de tots els mals, amb referències plenes de detalls i xifres: genocidis, lluites de religió, primera i segona guerra mundial, Hitler, Stalin, Corea, Vietnam, Cambodja... No hi faltaven dades sobre l’escalfament global, la pujada dels oceans, i la mort de la biodiversitat. Aquell dia em va costar dormir.   Uns dies desprès van canviar de tema. Apostaven, no sense arrogància, per la felicitat per mitjà de la plena consciència fent prevaler la immanència per damunt de la transcendència. El tema em superava. Em semblava pedant i buit, una gran entelèquia. Sort que un de la colla, amic veritable, emulant als predicadors saberuts de manera pomposa i provocativa, va gosar dir amb força convenciment: la felicitat de la plena consciència no és compatible am...

  La història es repetia amb poques variacions: quant just ens havíem adormit ens despertava una remor que venia del passadís: la nena, de nou sonàmbula, remenava maldestre la calaixera amb aire desencisat. Ens hi apropàvem amb cautela, no fos cas que s’espantés, i a la pregunta de nena què busques? la resposta era sempre la mateixa: una corda per lligar a la senyora Bardalet. A continuació, amb molta cura i unes paraules suaus d’acompanyament, la conduíem a la seva habitació, la ficàvem al llit, i donant-li la mà, quiets, quiets,  esperàvem fins que estigués adormida del tot. Sorprenentment entre els seus llençolets treia el cap una flor de crisantem.       A l’endemà semblava que no recordava res, però la vèiem cansada i poc riallera. Al començament ho atribuíem a un malson i esperàvem que el tema, no es repetiria. Però no va ser així: la tercera vegada que es va repetir l’episodi, de nou buscant una corda i de nou una flor de crisantem entre els llençols...

  És divendres tarda. Després d’ una setmana dura de treball a la granja, passa per casa seva, es dutxa, es posa la camisa blanca, texans negres, botes altes enllustrades i se’n va al bar del poble com sol fer tots els divendres. Amb la segona cervesa a la mà, observa, des de la barra del bar, la dona que seu a la taula del fons. És la nova infermera, treballa al dispensari des de fa un parell de mesos. La seva mirada és dolça i li agrada com es mou. Sap que viu sola en un dels apartaments nous al final del carrer gran. Avui la seva amiga no l’acompanya. L’home la té ullada i li agrada mirar-la. Ella se sap mirada.   Pren una decisió: deixa el got a la barra, estira el coll, i procurant caminar esmorteint el picar de les botes en el terra de fusta, es dirigeix a la taula de la dona. Ella l'espera. Les primeres paraules són un punt impostades.     - Em permets? Et convido, pago jo. - Què celebres? - Que potser acceptaràs la meva companyia. Puc seure? - Ets lli...

  Ho havien parlat moltes vegades i la decisió era ja inajornable. La dona, que patia artrosi, s’havia trencat el maluc i   necessitava ajuda. L’home, per les coses de la casa, havia estat un inútil tota la vida. Comprar, cuinar, i netejar, se’ls hi feia una muntanya. Necessitaven, sí o sí, ajuda.   Contractar un cuidador desconegut els hi feia pànic: sabien de casos que un cop es guanyaven la confiança et deixaven a l’estacada emportant-se els objectes de més valor de la casa i arrambant amb tot allò que podien, robaven descaradament. Encomanar-se als fills? Eren bona gent però no en volien dependre; no suportaven la idea que ells, amb tota la bona fe del món, prenguessin decisions en contra de la seva voluntat; sabien que passava molt sovint. Finalment van optar pel nou model Melany; una robot preparada per cuidar vells i malalts: a més a més de les tasques de compra, cuina i neteja, era capaç de mantenir converses amables i estar atenta a totes les necessitats. El no...

  Part del relat dels 3 voluntaris que han viscut la primera experiència de Lents per Implant Òptic Quirúrgic Reversible.   Voluntari 1. Implant de lents micromètriques. Duració: 12’ 23’’. Primer les imatges eren borroses i poc desprès, lentament, he estat conscient del que m’ envoltava. Mirant el meu cos he identificat la meva pell com una superfície extensa humida i serosa trencada, aquí i allà, per immenses columnes que he atribuït a fol·licle capil·lar. Damunt la pell he vist els bacteris, petites criatures en lentíssim però continu moviment que eren arreu. A mans i ungles, n’hi havia quantitats inimaginables, infinites, unes allargassades com cucs, altres esfèriques o el·líptiques. Unes damunt de les altres, com formant capes, algunes en camí de divisió, altres enganxades com paparres a matèria informe morta... També veia éssers molt més petits, els virus, en quantitat però molt minsa, i alguns, s’enganxaven com lapes com si intentessin penetrar el cos dels bacteris ...

  L’endemà de la seva jubilació va decidir fer realitat el seu somni. Va visitar l’agència Paradise Travel de Plaça Urquinaona especialitzada en Tailàndia. Tot li organitzaven: el lloc ideal, bitllets d’avió, visat, contactes locals... Va pagar per avançat una estada de 3 mesos. 15 dies desprès el van trucar: tot estava preparat; la   sortida de Barcelona estava prevista per la setmana següent. Van quedar que passaria a recollir els papers l’endemà mateix.   El vespre del mateix dia, satisfet i alhora nerviós per la perspectiva del viatge, va sortir del seu pis de Claris, cantonada Gran Via, per estirar una mica les cames.   Els va veure a l’alçada de Diputació. Eren extremadament violents. Cremaven contenidors, rebentaven els vidres d’aparadors i s’enduien tot allò que podien. Els antisistema estaven convertint el carrer en un infern i la policia semblava absent. Un grup d’agitadors desfilava Claris avall. Es va amagar en el portal de casa seva: podia veure sens...

  38 anys i tot i ser atractiva i de tracte agradable, no se’n sortia. Seguint el consell de les amigues, va seguir insistint amb TINDER i sí, finalment el va trobar: solter, bona presència, educat, aficions semblants...   La cita va anar d’allò més bé, ell no era com els altres que tenien pressa per anar al llit. Va ser a la tercera trobada que ella el va convidar a pujar al pis. Desprès d’un parell de gintònics, música suau i una incitant conversa al sofà, lo previsible es va fer realitat: delicat, intens, llarg, repetit...   Es va despertar que ell encara dormia. Contenta, el volia sorprendre amb un bon esmorzar. Camí de la cuina va aturar-se per recompondre el sofà; entre els coixins hi havia la cartera de l’home. No va poder evitar fer-li una ullada. Li va caure l’ànima als peus i es va posar a plorar.   El carnet de família nombrosa era prou eloqüent.

  Portaven anys de casats i la relació anava raonablement bé. La seva activitat en el món de les finances era intensa i es guanyaven molt bé la vida. Només tenien un problema: el repartiment de les feines domèstiques, el treball els absorbia molt i amenaçava la bona entesa. Pràctics que eren van prendre una decisió.   Seguint consells experts van optar per Maidbot, últim model. Tenia la garantia dels models anteriors i incorporava noves servituds. Es van interessar especialment en una d’elles: la versatilitat de càrrega i actualització del programari. Així com en els models anteriors eren els propietaris els qui havien de procedir a càrrega manual i actualitzar aplicacions, el nou model era totalment autònom. Ell decidia quan connectar-se i actualitzar-se. Era extraordinàriament autònom i no haurien de fer pràcticament res. La casa funcionaria, com aquell qui diu, sola.   I sí. El primer mes ja van gaudir dels beneficis de Maidbot. Les discussions es van acabar i la...

  Bufa! Les teves històries sempre acaben malament! Per què no n' escrius alguna amb final feliç, que sigui animadora? Home! - vaig respondre, - és que les històries que acaben bé no m'inspiren massa, i no sé fins a quin punt representen allò que vull: descriure realitats mitjançant ficcions o futurs possibles. De tota manera, com que sou uns quants que insistiu, us explicaré una anècdota d’un conegut i ja opinareu vosaltres mateixos si és o no animadora.   Un capvespre d'estiu estava el conegut fent una canya en un bar del seu barri, i un bon amic seu que havia begut massa se li va apropar: feia tentines, arrossegava la llengua, tenia els ulls vermells i suava de manera exagerada. Tot singlotant li va parlar com mai ho havia fet:    Els meus amics em deien que no em casés, però jo estava enamorat. Per meravellosa que ella et sembli, argumentaven, desprès dels primers anys d'enamorament, la vida se' t complicarà. No val la pena. Voldreu tenir fills, cosa natur...