"RESISTÈNCIA PRESA"

 


    Ens agrada la casa perquè a banda d’espaiosa i tenir de tot, és un refugi quasi segur al bell mig del no res (quan la pràctica totalitat de la població viu apinyada en megaciutats brutes, contaminades, i decadents). Un refugi que representa una relativa possibilitat d’escapar del control governamental, si més no per un cert temps.

Hi estem bé la Marta i jo, hi vivim feliços i com confiats; és una autèntica bogeria: la casa és de fet massa gran i amb els nous ginys de detecció d’amagatalls tard o d’hora ens enxamparan.

Fem la neteja pel matí, ens llevem ben aviat, i a les 11 aproximadament ella s’encarrega de la revisió dels mecanismes de vigilància i seguretat, i jo me’n vaig cap a la cuina. Dinem a migdia i desprès ja no queda res pendent fora d’uns quant plats bruts. En acabat comentem les últimes noticies de la ràdio lliure, que encara funciona, i sovint ens vantem de com hem estat capaços de fugir de ciutat i evitar els exploradors del govern. Pensem que és la sort i no el nostre coratge el que ens ha permès escapar de les batudes policials i sobreviure. La sort de moment no ens ha abandonat.

Jo abans no coneixia la Marta, però les detencions massives ens van fer coincidir en els amagatalls de les clavegueres. Tan sols desprès d’un dia de convivència ja vam saber que el nostre destí, fos el que fos, ens uniria fins el final: a la casa refugi morirem i les brigades del nou govern l’enderrocaran per tal d’esborrar definitivament la nostra memòria. Sigui quin sigui, viure amb la Marta i amb el cap ben alt, justifica tota una vida.

Ramon 

(Inspirat en Casa tomada, Julio Cortázar)

Comentaris

  1. Muy buen relato Ramón,

    Felicidades amigo!

    ResponElimina
  2. L'amor i el coratge dos bons aliats, crec que mai no es podrà esborrar la força d'aquesta unió. Estem on estiguem! Visca l'esperança!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN ELLA EM CRIDA

"ALLÒ NO ERA VIDA"

I VAIG SABER QUÈ HAVIA DE FER