"RESISTÈNCIA PRESA"

 


    Ens agrada la casa perquè a banda d’espaiosa i tenir de tot, és un refugi quasi segur al bell mig del no res (quan la pràctica totalitat de la població viu apinyada en megaciutats brutes, contaminades, i decadents). Un refugi que representa una relativa possibilitat d’escapar del control governamental, si més no per un cert temps.

Hi estem bé la Marta i jo, hi vivim feliços i com confiats; és una autèntica bogeria: la casa és de fet massa gran i amb els nous ginys de detecció d’amagatalls tard o d’hora ens enxamparan.

Fem la neteja pel matí, ens llevem ben aviat, i a les 11 aproximadament ella s’encarrega de la revisió dels mecanismes de vigilància i seguretat, i jo me’n vaig cap a la cuina. Dinem a migdia i desprès ja no queda res pendent fora d’uns quant plats bruts. En acabat comentem les últimes noticies de la ràdio lliure, que encara funciona, i sovint ens vantem de com hem estat capaços de fugir de ciutat i evitar els exploradors del govern. Pensem que és la sort i no el nostre coratge el que ens ha permès escapar de les batudes policials i sobreviure. La sort de moment no ens ha abandonat.

Jo abans no coneixia la Marta, però les detencions massives ens van fer coincidir en els amagatalls de les clavegueres. Tan sols desprès d’un dia de convivència ja vam saber que el nostre destí, fos el que fos, ens uniria fins el final: a la casa refugi morirem i les brigades del nou govern l’enderrocaran per tal d’esborrar definitivament la nostra memòria. Sigui quin sigui, viure amb la Marta i amb el cap ben alt, justifica tota una vida.

Ramon 

(Inspirat en Casa tomada, Julio Cortázar)

Comentaris

  1. Mercè13 de febrer del 2022, a les 13:15

    Muy buen relato Ramón,

    Felicidades amigo!

    ResponElimina
  2. Flor15 de febrer del 2022, a les 0:33

    L'amor i el coratge dos bons aliats, crec que mai no es podrà esborrar la força d'aquesta unió. Estem on estiguem! Visca l'esperança!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan fa aqu...
Més informació

"ALLÒ NO ERA VIDA"

Imatge
  L’home observa la banyera plena d’aigua calenta fumejant. Deixa a terra una ampolla de whisky oberta i una navalla d’afaitar ben afilada. Es despulla del tot i, a poc a poc, es fica dins l’aigua fins quedar ben estirat amb el cap enfora. Sense esperar massa, treu el braç dret de la banyera i agafa l’ampolla de whisky i en fa un parell de glops ben llargs. L’efecte de l’alcohol no tarda gaire en manifestar-se, ja fa hores que no menja. La lassitud que sent per tot el cos és tan forta que té temptacions de deixar-se anar, però no és aquesta la manera que ha decidit acabar. Amb esforç, es redreça una mica i agafa l’ampolla de nou i fa un parell de glops més. Al cap d’una estona se sent ja en disposició. Torna l’ampolla fora de la banyera, i palpant el terra agafa la navalla. Al mateix temps aixeca el braç esquerra i es mira les venes de la munyeca, tanca el puny ben fort, fins que les venes li queden ben marcades; sense vacil·lar gaire es fa un tall ben net i, en pocs segons, l’aigu...
Més informació

I VAIG SABER QUÈ HAVIA DE FER

Imatge
  Els del poble havien denunciat que en el mas de dalt alguna cosa dolenta hi devia passar: de la dona vídua, el seu fill i l’home que vivia amb ells, un tal Jaume Borràs, de malnom el “Bord", no se'n sabia res des de feia dues setmanes i era estrany, el Bord portava els conills a mercat cada dissabte, sense faltar. Quan la policia hi va fer acte de presència, només hi van trobar conills morts i plens de cucs, i de la gent res de res, com si la terra se'ls hagués endut.  La investigació seguia sense resultat però ahir, 5 mesos desprès de les primers denúncies, el noi, flac i mal vestit, es va entregar a la comissaria i aquesta és part de la seva declaració:   Va arribar el dia escollit per la mare per escapar-nos d’aquell home que la maltractava. Ell, com tots els dissabtes, amb 6 conills preparats, va agafar la furgoneta per anar al mercat i després, firar-se. No va tornar fins la nit ben entrada. Devia veure que  jo no era a la meva habitació i de dret es va d...
Més informació