"IRREVERÈNCIA I SORPRESA"

ADVERTIMENT: Davant la petició d'un relat de to humorístic he optat per partir d'un acudit i fer-ne algunes variacions. El resultat pot ferir ments sensibles. Si és el vostre cas absteniu-vos de llegir.  

Vaig arribar tard i la dona ja dormia. Sense fer soroll em vaig ficar al llit, li vaig fer un petó sense despertar-la, amb sentiment de culpabilitat, i com volguent ferl-me perdonar. Estava begut, em trobava malament, i només volia dormir. 

El temps passava i no podia. El vi horrible, àcid, me la jugava i la cremor d’estómac era insuportable. Sentia, amb alarma creixent, que alguna cosa que venia de molt endins pressionava com buscant una sortida. Em costava respirar. Panteixava i sentia sensació d‘ofec. I desprès, en un punt màxim de patiment i angoixa, vaig sentir un alliberament sobtat. Com si sortís d’un túnel fosc i flotés. Em sentia fora del meu cos i era com si del sostre del dormitori veiés la meva dona en el llit i jo al seu costat, dormint com un beneit. 

Vaig comprendre que m’havia mort però jo no volia. La meva família em necessitava, depenia absolutament de mi. Per ells havia de seguir vivint. 

D’un enorme núvol blanc en va sortir un home amb una gran barba blanca i llarga, i túnica també blanca i llarga. Era Sant Pere. El de la porta d'entrada. Només pensant en els meus, ho juro, vaig sentir l'impuls sobtat de queixar-me per la meva mort. Sí. Ple de coratge em vaig queixar a cor què vols. 

No puc ni mereixo morir, tinc set fills i una esposa. Em necessiten. Ho prego pel bon Déu. He estat un home de rosari i missa diàries (mentida). 

Amb un cop d’efecte teatral, ho admeto, em vaig agenollar davant del sant i li vaig besar els peus implorant clemència. L’home, perdó, el sant, va reaccionar. Amb posat amable, ple de dolçor, em va fer alçar, em va mirar directament als ulls, amb una mirada però ben estranya, i em va parlar. 

Mira, el de dalt no ho pot saber però jo puc fer una cosa per tú. Amb dues condicions: primer, sobretot m'has de guardar el secret i, segon, una condició que després ja et diré. I què és el que puc fer? Escolta atentament: encara que la quota dels retornats a la vida ja està coberta, puc fer que et reencarnis en forma d’un animal, que qui mana això no ho controla, però estigues tranquil. Quan hi hagi una nova vacant tornaràs a la vida humana tal com eres i això, et dono garantia, no tardarà gaire. I aquí tens la segona condició: m’hauràs de resar com a mínim un cop per setmana - aquí la seva veu era implorant i fins i tot feia una mica de llàstima - perquè els que aneu a missa i reseu el rosari cada dia poc us en recordeu dels sants, i menys de mi. Els sants més resats em miren amb arrogància i és humiliant. 

I va afegir que si no complia i li resava, la mort seria immediata, sense retorn possible a la vida, i m'enviaria directament al purgatori. Sorprès per la seva confessió, quequejant, li vaig preguntar una mica espantat. 

I en quin animal m'hauré de transformar abans de tornar a la vida d'home, d'home tal com era? 

La resposta va ser directe i la vaig rebre com un cop de puny. 

Pots escollir entre peix o gallina. 

I tot d'una, sense pensar-m'ho, em vaig sorprendre contestant sense vacil·lar. 

Peix no, no, que no sé nedar. Gallina, gallina. Si no hi ha més remei prefereixo ser gallina, i espero que el gall del galliner, amb un mica de sort, no exigeixi massa de mi. 

I sí. Vaig acceptar jurant, i perjurant, que resaria per ell més d'un cop per setmana, i si podia cada dia, i que fins i tot li resaria, si és que en sabia, a l'etapa de gallina. 

Dit això, i com en un sospir, em vaig trobar ple de plomes picotejant el terra d’un galliner. I un gall ben gros, cresta roja, plomes brillants, esperons enormes, altiu, en veure’m, se'm va apropar, i com perdonant-me la vida, em va dir. 

Tu ets nova aquí, oi?  Com t'hi sents? 

Bé - vaig quequejar fluixet per tal de no importunar-lo -, només que una mica estranya, sento com una mena de pressió per dins, com si el meu cos volgués explotar. I amb orgull, i tot envoltant-me, em tenia ben espantada, em va dir que això devia ser perquè mai havia ovulat. I em va aconsellar que m'ajupís, separés tan bé les potes com pogués i empenyés ben fort avall. I així ho vaig fer. Vaig sentir, amb alleujament i satisfacció, que alguna cosa es desprenia de mi. Però caram! seguia sentint més pressió que em venia de ben endins. I el gall, endevinant el meu estat, em va dir que segurament tenia un altre ou en espera. 

Segueix empenyent - , em va ordenar. 

I així, obedient, ho vaig fer, cal estar sempre a bones amb els que manen. I sí, sí, l'estava ponent. Era tan plaent !

Tot d'una em vaig despertar. Em vaig estirar, per desentumir el cos endolcit, mentre la meva dona, dreta als peus del llit, m'observava encuriosida i em deia: Estimat. Has passat molt mala nit. I doncs? Què somiaves? 

Li vaig dir que no res. Era preferible.