NO VULL QUE ELS ÀNGELS SE M'ENDUGUIN

 

Els avis i la nena viuen junts. Els pares, enduts per la torrentada del 2005, havien mort quan la petita, xinesa adoptada, només tenia 2 anys. 

Vivien en un poblet del Maresme en un pis de condicions precàries.  Primer pis. Escala molt estreta. Cuina, menjador, 2 dormitoris i bany. Tot de dimensions mínimes. Només destacava una finestra relativament gran que donava al carrer vell de la pujada. 

Feia ja dues setmanes que l’avi estava malalt, greument malalt, i l’àvia, amb l’ajuda d’una assistenta social, en tenia cura tan bé com podia. Sabia però que l’home no se’n sortiria. 

La nena, 5 anys, era la seva principal preocupació. Cóm viuria la mort de l’avi? Cóm l’afectaria? Què li hauria de dir? 

I és la petita qui va prendre l’iniciativa. 

- Iaia, què li passa a l’avi?

Incòmoda respon:

- Està molt malalt.

- Es morirà?

- No ho sé. Només deu ho sap.

- No vull que es mori. Em fa pena – tota trista i somicant.

L’àvia, acariciant-la dolçament, li diu.

- Però tu i jo sempre estarem juntes.

La nena ara se la mira interrogativa.

- I què li passarà a l’avi quan es mori? Li passarà allò que diu un nen de l’escola d’uns cucs que es mengen els morts?

- No, no. Això era abans – i afegeix plena de dubtes - Ara incineren.

- Què vol dir això? - Insistent.

- Els posen en un lloc especial i...- mig decidida - ...premen un botó i, en quinze minuts, desapareix.

- No. No pot ser ! Els cremen. M’ho ha dit el nen de l’escola – ho diu ara plena de llàgrimes. 

I l’avia consoladora, eixugant-li la cara i mig empatollant-se.

- No, no. Ell ja no hi serà. Uns àngels se l’hauran endut cap al cel.

- No, no podran. Pesa massa.   

El dia de la mort de l’avi, un dissabte dos dies desprès d’aquesta conversa, la nena es desperta ben d’hora pel soroll d’un motor,  i veus d’homes i de l’àvia que venen del carrer. 

La finestra del menjador està oberta i una escala mecànica en velocitat lenta baixa una caixa de fusta llarga i rectangular. Uns homes de negre i l’àvia contemplen l'escena. La petita s’ho mira una estona i es tanca al quarto de bany. Quan l’àvia la va buscar, en surt i el primer que diu és:

- Quins àngels més estranys i lletjos. Portaven vestits negres, i no blancs i amb ales com jo em pensava. Quan em mori no vull que els àngels se m’enduguin.