EL FAISÀ DAURAT

 

Dels 6 germans que érem jo, l’únic mascle,  vaig ser l’últim a sortir de l'ou. Vam abandonar el niu molt aviat,  i sí bé els primers dies anàvem agrupadets picant per aquí i picant per allà, no va tardar gaire que cadascú anés a la seva. 

I més endavant, quan voltant pel canyissar em retrobava amb les que suposava eren les meves germanes, jo ja sabia que era diferent. El temps va anar accentuant la meva diferència: les plomes, ja d'inici incipients, apuntaven a ser més brillants i acolorides, amb les mesos, esplèndides: colors brillants, intensos i bellament distribuïts, les ales d’or lluent i també el meu cap coronat d’un daurat tan encegador com el sol més radiant, pit i ventre d’un vermell encés de sang i de passió, amb detalls de blau de mar, i el meu coll i cua llarga decorats amb estries multicolors irresistibles. 

Deixeu-m’ho dir: jo era, entre tots els macles, el més bell i amb el futur més prometedor.  

El cap de la colònia, que potser era el meu progenitor, s’estava fent vell. La seva energia minvava i les joves faisanes el defugien. Les seves ales ja no eren prou fortes, ja no era capaç de volar a les branques més altes, i havia de passar les nits a ras de terra. Jo només havia d'esperar. El dia que vaig veure les seves inconfusibles plomes escampades sota les canyes, vaig saber que el malvat  teixó havia fet molt bé la seva feina. Jo tenia el camí lliure. 

I ja sense rival em limitava a lluir el meu lluminós plomatge i les faisanes s’ajupien al meu davant per deixar-se cobrir. Però la felicitat és efímera i el record borrós. Envanit per la meva bellesa sovint em plantava al mig de la clariana per mostrar-me fins que la meva sort va canviar: sense avís, el cel em va caure al damunt i el món conegut es va fondre. I desprès un calvari. Dies i dies tancat en un caixa petita amb aigua bruta i poc menjar. I una remor continua que no entenia i un sotragueig que em marejava. I quan ocasionalment tot s’aquietava i la remor deixava de torturar-me, uns animals enormes bípedes i sense plomes, amb molt de soroll que sortia de les seves boques, em treien, de la fosca on era, a la llum del dia, netejaven la capsa on em tenien, hi posaven aigua nova i reomplien la menjadora. I després de nou el soroll i el sotragueig que em marejaven. Vaig perdre la conciència del temps i també algunes plomes i la força de les ales. 

I ara, heu-me aquí. Les plomes i els color m’han tornat encara que ja no són com eren. Comparteixo lloc amb ocells d’una altra mena. Només una faisana m’acompanya. Ella sempre està trista i no ens fem patxoca ni ens importa. Tot és una absoluta indiferència com la que sento quan, de tant en tant, uns bípedes sense plomes que s’aturen davant la reixa que ens tanca, ens tiren coses per menjar que poc ens agraden.