SOM UN MIRACLE

Em preguntes quina infància m’hauria agradat viure? Ho tinc clar. De cap manera m’agradaria haver tingut una infància diferent. La meva ja em va estar bé. Va ser prou feliç. Si mires la infància de la gran majoria dels nens del món és per posar-se a plorar i no ens agradar plorar, oi? 

Insisteixes? Vinga va ! Faré un esforç. Posats a triar potser sí que canviaria alguna cosa. De nen, com la gran majoria, vaig fer algunes  trapelleries de les que després em vaig avergonyir. Vols que te les expliqui? Doncs no. No entraré en detalls. Encara em dolen, tot i que si miro al meu voltant, qui no ha fet coses dolentes? No és balder que hi hagin paraules com la confessió, el perdó, la penitència, la redempció. I com sabem dels errors se’n aprèn, a fer les coses millor, a distingir entre el bé del mal...I ja saps, som humans, no som àngels. Et sona a excusa? Sí. Ho és.  

I segueixes insistint? Desitjaria jo haver tingut una altra infància? Home, seria com ser una persona diferent. Doncs no. Com tothom soc el resultat d’un moment únic d’amor entre un home i una dona. En soc el fruit, un resultat de l’atzar. La Ciència ho diu ben clar: provenim d’un únic espermatozoide que es va trobar amb un únic òvul, en una combinació genètica única, contra un número de 1 seguit de 600.000 zeros de possibilitats diferents i això, seu a la cadira i agafat fort, supera el nombre d’àtoms de l’univers conegut. No tu creus? Ho diu la Ciència. 

Soc, som tots, sí, sí tu també, un miracle únic enfront d’infinits possibles miracles. Com podria jo renegar de la meva identitat miraculosa? Seria una profanació sacrílega del miracle més gran imaginable. 

En la teva mirada veig un somriure burleta. Sé que un cop més he eludit contestar la teva pregunta. Espero que em perdonis.