COM PEIXOS ATRAPATS QUE BOQUEGEN

 

    Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi menjar cada dia, calculant molt bé la quantitat, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques i evitar la proliferació d’algues.

    Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets, va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens, però persistia a no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primers dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant flocs de brutícia tèrbola. En pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter, cadena i aigua avall.

    I mentre tot això veia, pensava. Ell i la seva dona, des que s’havien jubilat, portaven una vida amb pocs estímuls, avorrida. El barri on vivien, abans agradable i ara degradat, ja no els hi agradava. Casa seva, un piset minúscul, demanava a crits una mà de pintura i també la renovació de cuina i bany. La casa, en un any de pluges i molta humitat, va començar a presentar signes de floridura. Tot era vell, resclosit, i l'aire ho impregnava tot d’un tuf desagradable.

    A l'home els malsons se li van presentar de manera impietosa i recurrent. Ell i la seva dona tenien el cos mullat, respiraven amb dificultat boquejant en aigua tèrbola i llefiscosa, i algues i cossos morts fregaven lliscosos la seva pell. En aquest punt del malson feia un bot sobtat i un crit de pànic despertant la seva dona que se’l mirava amb ulls esbatanats d'espant i alarma.

    Calia prendre una decisió. Calia fugir d’aquella casa. La idea era clara. La posarien en venda i amb els diners que n'obtindrien i els quatre estalvis que encara els hi quedaven, anirien a viure al poble dels seus avis. Un poblet petit i de pocs habitants situat a les terres seques de ponent. Llogarien una caseta i reiniciarien una nova vida.

    I ara els veiem intentant sortir de casa, però les finestres i les portes estan barrades. Les parets ennegrides i la casa desendreçada. Criden i xisclen demanant auxili i no hi ha resposta.

    Serà cosa d'hores que rendits, s’ajauran a terra i, boquejant, respiraran feixugament sense esperança, com peixos de vivor esmorteïda i sense color, atrapats a la peixera intoxicada.