"L'ABSOLUT NO-RES"

 

Nàufrag d’oceans infinits, perdut en el seu immens desert, fa dies que no dorm. La intensa blancor de lluna plena entra pels finestrons entrebadats, domina el seu espai, i il·lumina els llençols en anunci de futur sudari. 

Cap cot, pas lent, i arrossegant el peus, l’home abandona el desolat i gastat territori testimoni de tantes batalles no sempre ben guanyades i ja fa temps perdudes. Segueix obstinadament l’ombra que la lluna, camí de ponent, projecta allargassada al seu davant. A l’ampla i sorrenca platja, davant del mar encalmat, retut, s’abandona i jeu. 

La nit reviu en la seva foscor i milions d’estrelles encenen el firmament. L’home, ara centrat en la seva petitesa i sentit de viure, es contempla anhelant i interrogant-se. Es veu materialment buit. La plenitud del buit immens, buit còsmic, que les partícules elementals trenquen en forma de petits i distants punts brillants que oscil·len i vibren contínuament. Uns més petits, esmorteïts, altres més brillants i vibrants. La distància entre ells és infinita, talment les distàncies dels astres siderals. Veu el seu jo, tot i ser infinitament petit, transformat en un nou univers. Les 3 dimensions perden sentit i el temps ja no és. 

L'home, meravellat, percep i entén la consciència plena d’un present etern, la pau infinita. La pau de l'absolut no res.