"FINS QUAN?"

 

A trenc d’alba el bosc espès comença a despertar. La llum de les estrelles dona pas a la incipient claror del dia. La piuladissa dels ocells substitueix les remors minvants de les bèsties nocturnes. El sol de llevant tenyeix el cel de roig intens. Dalt de l’arbre el mascle no ha pogut dormir. Inquiet mira les dues femelles que amb les seves cries el guaiten plenes de dubte. Intueixen que aviat, molt aviat, les coses canviaran: temen el futur incert. 

Tot i la seva inseguretat, el mascle es decideix. No té alternativa: tard o d’hora li arribarà el moment. Baixa de l’arbre amb cautela. Al mig de la clariana infla el pit, separa braços i cames, agafa aire i serra les dents amb posat intimidador. De sobte sent un gran soroll de bardissa que ve del costat esquerra. Sense temps de reaccionar el món s' enfosqueix i deixa de sentir. 

Al mig de la clariana rau el vell mascle amb el cap esberlat com una magrana, ben a prop hi ha un roc punxegut tacat de sang. Una massa gelatinosa sembla voler escapar del crani que l’empresona. Un mascle jove se’l mira amb posat triomfador, i tot seguit esguarda les dues femelles que lentament baixen de l’arbre esporuguides. En un tres i no res el mascle els hi pren les cries i les estavella contra el tronc de l’arbre. Les femelles, somicant i arraulides, amaguen el cap tapant-se ulls i orelles. Poc després el mascle, ara tranquil, se’ls hi apropa: elles, ja dempeus, es deixen guiar no sense recel.