RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  El comandant Yamal Ben Kebir, pocs minuts abans de donar l’ordre de sortida de la nau en direcció a Nova Terra 442, l'antiga Kepler-442b, reflexionava sobre la trista història del planeta Terra que havien d’abandonar. Mentalment retenia una data important per les referències futures, si és que hi havia futur: 22 de setembre de l’any 3.248.   Primer la contaminació de Terra va comportar la caiguda de la fertilitat d'homes i dones. La natalitat va caure en picat   i només en 250 anys, la població es va veure abocada a l’extinció. El desig d'amor d’homes i dones,   desig d'amor curador, persistia. I els nadons dels temps antics van haver de ser substituïts, al principi, per tota mena de mascotes, principalment gossos i gats, però la curta vida d'aquests animals, i la seva creixent manca reproductiva, van fer necessària altres solucions.   ROBOTHYC INC. va trobar la solució amb dos línies de productes. Nens robots amb models de totes les edats i característiques...

  Ella era una periodista reconeguda pel seus reportatges en zones de conflicte. I ell actor de teatre. S’hi va casar perquè l’home de jove era interessant, agradable, de bona presència i tenia enginy, conversa, i un gran sentit de l’humor. El seu ofici no garantia una continuïtat d’ingressos, però ella hi confiava: per poca feina que li encarreguessin sempre hi hauria allò de l’Institut del Teatre i, amb els seus contactes, qui sap, potser algun encàrrec en alguna sèrie de la tele, i per què no? Potser  alguna obra més ambiciosa en algun teatre de la ciutat. Ell però, sempre deia que volia volar alt, molt alt, en els millors escenaris del món. I ho deia a la seva manera teatral: enriolat i batent els braços com si fossin ales. Hamlet, Machbet, qui sap.   I tot va anar segons lo previsible. La vida de l’actor és dura, la feina li venia per temporades, i a períodes de certa activitat, una obreta a la tele, algun paper secundari en algun teatre de renom ...hi havien perío...

  (Inspirat en Stravinsky) Les primeres llums de l’alba anuncien el nou dia, un dia molt especial, el dia de la gran celebració. Les tribus d’arreu, desprès de llargues treves, eixugar-se les llàgrimes i honorar els morts, han abandonat les velles, sagnants i inútils batalles. Han deixat de banda les seves diferències i, finalment han trobat la font del benestar; i no de guerra. Cóm havien estat tan cecs? Ara, la gent, de cultures i veus diferents, es mira i s’agrada. I avui, quan ja les primeres clarors apaguen les estrelles de la nit, joves i grans, exultants, surten dels seus caus amb ilusió renovada. Cal prepar-se i engalanar-se per la gran desfilada de migdia: aixecaran banderes i marxaran al so de trompetes, corns i timbales.   I quan la llum del sol s'enfila rere els turons de la vall i ilumina la plana, inesperadament, l’incipient blau del cel dona pas a tots els colors del roig, primer amb tons tènues, després de sang encesa, i de ponent arriben núvols de ventres in...

On sóc? Hi ha algú? No tinc veu. Vull parlar i no tinc veu. Només un ronc somort que lentament m’abandona. Em veig a mi mateix en la distància. També metges i infermeres que belluguen excitats intentant que el meu cos reanimi, revisqui. És inútil. No podran. Jo no vull. No sento dolor i no tinc cap desig de tornar a viure. Una llum m’enlluerna i m’estira. No em guia la meva voluntat. Em deixo anar, em deixo portar. Imatges de la meva vida passen pel meu davant trepitjant-se: la intervencio quirúrgica, el meu ingrés a urgències, l’accident, el cotxe rebolcat a la carretera, la sortida de l’empresa, la trucada de la meva dona i...I ara tot de cop l’ordre s’altera: la primera comunió, el cotxe un munt de ferralla, la Maria amb el seu amant, les primers passes, l’accident, el casament amb la Maria, el meu cos inert a quiròfan, la casa en flames, la bufetada del pare, el meu fill drogat...I ara, molt lentament, l’espai i el temps guanyen terreny i dominen sobre els records però no els esb...

Després del diagnòstic, i una setmana de reflexió, es va proposar escriure’s cartes amb l’objectiu de “fer memòria”. Només va ser capaç d’escriure’n dues.   Carta primera. 3 de febrer, 2024 Estimat Andreu. L'Andreu sóc jo. Em dic Andreu Riera Vallalta. En qüestió d’uns trenta dies tot va ser molt ràpid. És així com va anar. D'entrada petits oblits: on són les claus, què estava fent ara, què anava a fer, oblit de noms de persones i coses, en quin dia de la setmana era i, en el carrer, cap a on anava...I aquests lapsus van anar a més. Va arribar un punt amb parts del dia esborrats. Primer només alguns minuts, i més endavant  quarts sencers, mitges hores i també més que hores. Era com si perdés la consciència, com si deixés d’existir. En diuen Alzheimer. Em van dir que acabaria perdent la capacitat d’escriure, de llegir, i que deixaria de ser autònom. I vaig recordar la imatge patètica d’aquell home alt, de cabells blancs i ben plantat, que caminava Diagonal avall, i vestia...

  Abstrets en els seus pensaments, en els seus desitjos, i després de parlar-ne, ja poden mirar el futur sense recança ni temor. Amos del seu destí han pres una decisió. En el caient de la tarda semblen llegir-hi el final dels dies i dies d'amargura i l’anunci de camins divergents però d'un futur de dolçor. Ella volia un marit amant, i no un marit company. Després d'un mes de casats sabia que havia comés un error, un gran error. S'havia embolicat massa aviat, s’havia deixat enlluernar per aquell jove, brillant, educat, atent, elegant, i de gran futur professional. El viatge de noces ja no va ser allò que esperava. No passa res, es va dir. És la inexperiència. Tot anirà bé. Qüestió de temps. I el temps no va ajudar. Al contrari. Ell mantenia les formes de dia, atent, servicial, i de nit l'amor físic, l'amor amant, no funcionava bé. Fracàs rere fracàs. Els intents es van anar espaiant amb excuses barates de l'estil: estic cansat, he de dormir, demà he de matin...

QUARANTA ANYS DESPRÉS Assegut en el seu despatx, l'advocat contempla la fotografia de  l’expresident que camina  escortat camí del piquet d’execució, i la nota manuscrita. E n un intent de reparar la memòria històrica , el conviden a una reunió per denunciar la farsa del judici i la infàmia de la condemna. No és que s’identifiqui políticament amb el president assassinat, se’n sent lluny, però sÍ compassió i admiració per la seva dignitat durant les vistes, i sobretot davant l’escamot d’afusellament.  I ara, quaranta anys després, els malson dels anys de guerra civil a  Mallorca, i el que va presenciar després, encara li pesen.  De comú acord amb la família a finals de juliol del 36 va decidir fugir. Hereu de terres i masies la seva vida corria perill. El cotxe fantasma escombrava els pobles de la comarca i sabia que, en el millor dels casos, acabaria amb un tret al clatell. Casat de tot just feia un any, la seva dona prenyada es quedaria a la casa ...

  -- Hola? Rosa? -- Hola? Alçant la veu. -- Hola Rosa. Què em sents? Amb veu també alta. -- Perdona? No tinc cobertura...Penjo. 12 segons després. Encara alçant la veu. -- I ara? Em sents? -- Ara sí. Què vols Pere? Amb to animós. -- T’agradaria anar d’excursió aquest cap de setmana? A la muntanya. Com abans. A Núria. Aniríem a Núria. Ja saps: tren,   cremallera. I ens podríem arribar a Nou Creus, i després als Llacs de Carançà... -- Però Pere. Has vist quin temps farà? Diuen que plourà. -- Ni cas. Quatre gotes. Vinga va ! Digues que sí ! -- Ostres. No ho veig clar. No m’hi veig en cor. -- No em diguis que una mica de pluja t’espanta. -- Però...saps? Ja saps... fa temps que ho vaig deixar. No soc la mateixa. I tinc els genolls ressentits. Ho sento Pere. T’ho agraeixo, però no... Una petita pausa, i ara amb veu de decepció. -- Últimament sempre em dius no. Diria que estàs tipa de mi. A poc a poc i amb dicció clara per fer-se escoltar. -- Sap...