ESTAT DE CONFUSIÓ

 

                                                                                             (J. Pollock, 1948)

    Quan el professor va repartir les làmines per la prova de dibuix, els dubtes i la por em van dominar. Molt probablement no me’n sortiria i m’hi jugava passar de curs. Les meves eines no m’ajudarien: fora del rotulador, el meu tiralínies i compàs no eren de gaire bona qualitat. 

La taca de tinta negra no es va fer esperar i va caure impietosament sobre el full blanc fins aleshores immaculat. Sabia que rascar amb gilette no funcionaria, sempre que ho havia provat l’únic resultat era un forat  a la làmina i condemnar-la a la paperera i a mi ser la riota dels meus companys i amics, i... repetir de curs. 

Calia doncs trobar una solució. Dissimulant la meva torbació, per no cridar l’atenció, vaig començar a pensar què podia fer. Eliminar la taca no podria. L’única opció era integrar-la en un dibuix que fos creïble. El meu cap no parava de donar voltes i voltes I, ja calent de tant rumiar, la llum va ser. Eureka!  

Amb molta paciència i cura vaig començar a omplir de taques similars a la taca original tota la làmina. Vaig ser molt meticulós en que les taques fossin similars i en conservar l’equidistància entre totes elles. Seguidament amb el rotulador de traç més fi, les vaig anar unint amb filets de tinta negre. Em vaig mirar el resultat i me’n vaig sentir orgullós tot i que dubtava que acceptessin la representació de la meva xarxa neuronal, si més no xarxa en ple estat de confusió.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

IDIL·LI

Imatge
La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...
Més informació

UNA NIT PER OBLIDAR

Imatge
  És el principi de l’hivern i el terra del carrer és brut de fulles mortes i relliscós, la pluja fina no ha parat en tot el dia. Com moltes nits l'home, que de nou ha begut massa, arriba a casa seva i es posa les mans a les butxaques per buscar les claus i obrir la porta. Per uns moments pensa que potser  se les ha deixat dins del pis i no sap ben bé què haurà de fer. Finalment, després de palpar nerviosament totes les butxaques, les troba a l'interior  de l'impermeable. Obre la porta, puja a l’ascensor, i s’atura en el segon pis. Desprès d’errar diverses vagades amb el joc de claus, entra a casa seva on ningú l'espera.   L’home  deixa caure a terra  la jaqueta impermeable, i es dirigeix precipitadament al lavabo. Orina, els pantalons ja mullats, i beu aigua de l’aixeta a morro. A continuació se’n va directe al seu dormitori, i sense despullar-se ni   treure’s les sabates brutes i mullades, s'aboca rendit damunt del llit sense fer.   Sonen un...
Més informació

SLUM

Imatge
(Escoltant el piano de Felisberto Hernández, músic i escriptor uruguaià) Fatigat, arribes a casa i no hi ha ningú. Les maletes descansen al rebedor com dos testimonis muts del teu viatge. Tot és silenci i només el tic-tac del rellotge t'acompanya. Mentre esperes que la teva dona arribi, et disposes a fer l’esforç de desconnectar de tot allò que has vist i que tan et pesa. Et treus les sabates, poses la ràdio, sona un piano que penses que t'ajudarà, i et deixes caure al sofà de les teves dolces migdiades. La música de cadència lenta i melangiosa t’atrapa i, en contra de la teva voluntat, et porta de nou al tros de món on has estat; perceps la melodia com si t’arrossegués en tota la seva tristesa. Veus de nou les barraques de llauna, fusta i fang, arrenglerades sota la pluja. I els ulls de la gent que hi viu: homes que seuen i fumen i no es parlen; ulls blancs i lànguids en cares fosques; rostres de desesperança i dolor. Veus també munts de gent que camina per carreteres i ...
Més informació