TAMPOC RECORDA EL SEU NOM

 

    L’home vell i deixat, ja fa mesos que lluita contra els oblits. Ha deixat de visitar la seva terapeuta i ja no segueix les pautes diàries recomanades. No recorda on para aquella llibreta on anotava les observacions del dia i la llista de coses a fer pel dia següent. Últimament, quan surt al carrer, el seu caminar és erràtic, fa i desfà sense nord ni sentit . Els seus pensaments, en els moments escassos de lucidesa, són confusos i inconcrets. 

Avui, quan ja fosqueja, el veiem caminar sota una pluja fina i constant que mulla els carrers i vianants. 

I l’home ens sorprèn. 

Entra amb decisió per la porta principal del museu. Pretén protegir-se de la pluja?  Doncs sembla que no. Camina mirant a dreta i esquerra fins que s’atura a la sala dedicada a les estampes i capritxos de Goya. El gravat d’ El sueño de la razón produce monstruos acapara tota la seva atenció. Palplantat al seu davant observa l’aiguafort amb una absoluta immobilitat i concentració. La resta de visitants se`l miren amb aprensió i silenciosament abandonen la sala i el deixen sol absort en els seus pensaments. I és en molt poca estona que un dels vigilants del museu el convida, amb paraules calmes i amables, cap al camí de sortida. Ell es deixa conduir, mesell, sense oposar resistència.   

Fora del museu ja és negra nit i ha deixat de ploure. Un aire gèlid del nord buida el passeig. L’home, amb el cap cot i pas insegur, és ja incapaç de recordar d’on ve ni a on va. Tampoc recorda el seu nom.