UNA FOTOGRAFIA QUE EM PARLA

 

    Els 7 germans seiem a les escales que separen els dos nivells del pati. El de l'entrada de la casa, des d'on es va fer la fotografia, i el de la part més alta on hi havia la casa dels masovers, el galliner i les conilleres, un gran espai de joc i diversió. 

Parlem de l’any 1950. Jo encara no tenia 2 anys. Soc el de l’esquerra, el germà petit. Estem ordenats per edats. A la dreta de tot la germana gran, 15 anys. 

La fotografia és molt expressiva de com érem i també parla una mica de com seriem. És segurament gràcies a aquesta expressivitat que recordo molt bé alguns moments previs a la presa i que en tinc una memòria ben viva. 

Jo hi surto mirant a la càmera amb certa determinació i sentiment de que s’ha fet justícia. A la ma dreta tinc un monederet i a l’esquerra no recordo què, segurament alguna cosa per menjar. Abans de ser col·locats per posar, jo jugava amb la nina que el meu germà, a la meva esquerra, te entre mans. Vaig plorar de tot cor i la mare, per evitar que fóssim els dos els que ploréssim, em va agafar en braços amb paraules dolces i per consolar-me em va donar un monederet amb unes monedes de no res, com si m’hagués donat tot el gran tresor del món. Ja content i compensat, el meu germà, més murri que jo, em mira amb cara un pel desafiant i guanyador.  

I crec veure en la fotografia uan miica com érem i també, el futur que ens esperava. Les dues petites, sempre juntes i tant diferents, s’avenien i també com jo i el meu germà, es barallaven. La petita, era fantasiosa i un pèl inconstant, amb els anys va mantenir la fantasia però va demostrar una determinació a prova de bomba, l’altra era ben diferent, era ordenada i constant, característiques que van ser i són grans aliades a la seva vida. I desprès tenim al germà gran. Se sap el gran i en aquest sentit privilegiat, exultant. Ho va ser. Ell ens va obrir al món del canvi generacional, la gran transició i obertura mental dels anys seixanta. I de les dues grans què puc dir? Tenien cura dels que érem petits i ajudaven a la mare, que prou feina tenia. La que seu a l’esquerra del germà gran, era tota ella bondat i mai tenia una sortida fora de to, i així va continuar i continua encara. I la més gran? A la fotografia ja no hi és, i tampoc és entre nosaltres. Llesta com era, la seva generositat en tot, era proverbial. La germana gran que va ser, en certa època de la nostra vida, com una segona mare. 

Si miro enrere, tot i alguns entrebancs ( i qui no nha tingut?) , dono gràcies a la vida i la família, que m’ha tocat viure.