RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Un sedan negre de vidres tintats para davant Tiffany's. En els seients del darrera uns joves es petonegen apassionadament. Vesteixen xandall esportiu, ell negre i ella blanc immaculat. Amb veu melodiosa, quasi inaudible, ell diu:  -  Només serà un moment, t’agradarà. Ella contesta: -  Estimat, estic impacient, no tardis.   Dos guardaespatlles, caps rapats i ulleres fosques, baixen del vehicle. Mentre un obra la porta del darrera, l'altre, atent i tens, mira a dreta i esquerra. En el mateix moment que el jove baixa del vehicle, s'obre la porta de Tiffany’s i en surt, amb reverències i somriures d’orella a orella, un home elegant, vestit blau fosc i calba lluent, l’acompanya una dona jove vestida de rosa. Tots junts entren a la joieria.   Quinze minuts després el jove del xandall en surt acompanyat, per l'home calb i la jove de rosa. Un dels guardaesptalles obra   la porta del vehicle, el jove hi puja i el cotxe arrenca.   Segons deprés el c...

Sentia de nou necessitat de matar. El neguit després de quatre mesos era massa gran i ja no podia esperar més. Primer escolliria la víctima i la resta ja es veuria. Com sempre actuaria amb absoluta cautela.  Les activitats culturals d’Elizalde li van semblar una bona opció i es va apuntar a un dels tallers d’escriptura creativa. En total eren setze persones i ja d’entrada va saber que amb poques excepcions la majoria dels apuntats es coneixien, segurament d’edicions anteriors. I des del primer dia una dona de mitjana edat que no parlava amb ningú, i semblava estranya a la resta del grup, li va cridar l’atenció: expressió cansada, faccions més aviat dures, lluïa una petita i curiosa cicatriu a la templa esquerra. La intuïció de l’home li va fer pensar que aquella dona de semblant trist, probablement una ànima solitària, podria ser ben bé l'escollida tan anhelada. En el taller cadascú presentava els seus escrits per ser analitzats en grup. Els de la dona eren ...

  L’home obra la porta del seu despatx, empentant-la, i tot enfurismat entra al menjador on la seva dona, tensa, l'està esperant.  Amb ira en prou feines continguda l'home dispara: - La Mariona ha trencat el llum de taula. - Quin llum? - L’antic. - El del teu despatx? - Sí. Ja saps que no pot ser cap altre. El del meu despatx. El llum de taula. - Segur que ha estat la Mariona? - I qui si no? Només som 3 els que vivim en aquesta casa. - Ah! - Ja saps que em va costar una picossada. Una peça única d’antiquari.  - Ja. Molt bé. Me’n vaig. - Com que ja i que molt bé ? Com que te’n vas! I et quedes tan ample ? Quan tornis vull que em portis la teva estimada Mariona al meu davant ! Només ella pot ser la responsable. Mai m’ha acceptat com a pare ! Sempre m'ha vist com un padastre distant ! - M'en vaig i no tornaré. - Com que no tornaràs? Què dius ? - No tornaré i a ella ja no la veuràs mai més. - Però què cony passa aquí ? Què vol dir tot això ? - Tu...

  Els hi agradava trobar-se sovint. Per desembre del 1999 , per celebrar l’entrada del 2000, van decidir fer un viatge a un indret que fos una mica especial, però no massa lluny: van escollir una masia rural d’un poblet preciós del Pirineu , cota 2000, envoltat de neu permanent.   Il·lusionats, tot preparant l’anada, van recordar el naixement i principis de la seva amistat. Ja des dels primers anys d’Universitat, van descobrir les seves afinitats: estudiaven en grup, compartien valors, gustos i aficions; i van decidir també compartir activitats més enllà de les estrictament acadèmiques.   Tenien un record molt especial de les escapades a la platja. Hi solien anar molt ben preparats: en un cabàs de vímet hi apilaven de tot; a banda de banyadors i tovalloles, també pilotes i pales, doncs els hi agradava molt pilotejar a la sorra i sobretot a trenc d’ones; i hi portaven també els bocates i carmanyoles amb amanides fredes, i begudes pel dinar...i no hi podia faltar mai ...

  Escric allò que m’inspira: dolços records d’infància i adolescència; també malsons tinguts, com el del meu fillet nadó dalt d’una lleixa alta i primparada; l’agonia d’un vell cavall esventrat a la carretera; els conflictes emocionals entre persones; el pas del temps, inexorable, vertiginós i anunci de la mort; la violència sobre les víctimes innocents amb guerres absurdes, tots perdedors; el futur del planeta, escalfament, pujada d’oceans, milions d’habitants damnificats, perill nuclear; les singularitats disruptives: Intel·ligència Artificial, relació humans i robots, enginyeria genètica, convergència de móns distòpics...  I com passo de la idea a l’escrit? Amb la idea inspirada, la més present i punyent, la imagino situada en un conflicte, i escric manualment i a raig, esbossos d’històries breus que s’hi relacionin. Desprès de tres o quatre intents, selecciono la que em sembla millor i la reescric. Cuido que cada paràgraf   expressi una idea i motivi llegir el següe...

65 anys desprès de la primera versió del Metavers de Mark Zuckerberg, després de múltiples proves, va néixer per fi l’ Hipermetavers. El món real i el món virtual ja no es distingien. Ara ja no calien ulleres especials: era suficient amb uns nous dispositius interficials i un senzill autoimplant d’un nanoxip, entre cella i cella,  d'aplicació totalment indolora i sense deixar cap mena de marca. Amb l' Hipermetavers el món anhelat, el món imaginat per fantasiós que fos, ja era possible; havia arribat l'hora de la mort desl desitjos insatisfets. I l’èxit comercial va ser tan fulgurant, de fet exponencial, que la producció de dispositius interficials i nanoxips maldava per cobrir les comandes que arribaven d’arreu del planeta. Semblava que tothom volgués viure l’experiència.    En el despatx de la Gestora de la Corporació Mundial tot eren cares llargues. Les coses no funcionaven i semblava que el món estava a punt d’aturar-se. L’absentisme començava a ser evident a tots ni...

  El teu ressentiment venia de lluny. Ja de petit estaves en contra del teu germà: feies les coses millor que ell però el pare el preferia. Era la nineta dels seus ulls, el gran, el que seria l'hereu. Et sabies més llest i pensaves que podries revertir la preferència. I et vas proposar demostrar-ho: sempre disposat i ràpid, eres el primer en oferir-te per totes les tasques del mas per feixugues que fossin. Feies mèrits a dojo, però ai! era inútil. Sabies que el pare seguiria preferint-lo. No  canviaria mai l’herència: la tradició pesa.   Finalment vas prendre la decisió. Quan vau sortir a caçar, no t’hi vas pensar gaire: amb el germà confiat i distret, el vas empènyer,  amb un cop ben fort,  per l’esvoranc de la gola del llop.   Avui tampoc dormiràs i estàs cagat de por. Demà t’executaran.